Soneu, cordes,
en el repòs nocturn
i porteu-me de la llunyania
els somnis!
Ja les sento ressonar
amb un to ascendent;
omplen les estances
amb cants d’amor
i bressolen l’ànim deprimit,
portant-lo, a través
d’un impetuós titubeig,
a un devessall de tonalitats.

Les que mai sonaren,
per l’or o pels prínceps, 
són ara captives
per un amarg salari
i donen amb alegria,
per un escàs guany
i sofriments a bastança,
el més preuat d’elles mateixes.
Amb tot, les cançons també ensopeguen
amb més d’un sorrut esguard,
però retornen un altre cop
vers llur mestressa.

Oh, si pogués cantar
la meta daurada,
oh, si ho pogués aconseguir 
en el garbuix de la batalla!
Endebades es troben
la lira i l’espasa;
no preuen els audaços
ni tampoc els moderats.
Jo donaria per amor
de bon grat la vida,
però sempre em roman ombrívol
l’estel amic.

Arriscar i guanyar!
Alguns ho escrigueren a l’espasa;
arriscar i desaparèixer!
Només això m’ha estat ofert.
Però la vaig deixar onejar
la noble bandera
i si mai caigués,
jo cauria amb ella!
Car, mereixedor del botí,
no ho és mai l’home
que fugint de la batalla
salvà la seva vida.

Que prest en l’ardor
es consumeixi el cor
i que es dessagni
en vacil·lant dolor, 
jo nodreixo al ferida,
estimo el meu sofriment
i faig saber la nova
del temps venidor:
la que sempre de bell nou
li ha fet entristir el seu cor,
ha estimat el fidel
encara morent.