Bé que perleja el vi purpuri en les copes,
bé que brillen els ulls dels convidats,
apareix el poeta i entra,
a tot el que és bo, ell hi porta el millor
car, sense la lira, a la sala celestial,
la joia seria banal, àdhuc al banquet del nèctar.

Els déus li donaren una ànima pura,
en la que el món, l’etern, s’emmirallava,
ell ha vist tot el que s’esdevé a la terra
i el que el futur ens augura,
ell seia a l’antiquíssim consell dels déus
i escrutava l’origen més secret de les coses.

Ell, joiós i esplèndid, engrandia
la vida replegada en ella mateixa,
ornamentava la casa terrenal
que la musa li havia donat, com un temple, 
cap sostre era massa baix, cap cabana era massa petita,
ell hi feia entrar tot un cel replet de déus.

I com el fill concebut de Zeus,
a la senzilla rodona de l’escut,
hi representava, amb coneixença divina,
la terra, el mar i el cercle d’estels,
i així imprimia una imatge de l’univers infinit
a l’evanescent ressò d’un instant fugaç.

Ell procedia de la infantesa del món,
quan els pobles gaudien jovenívols,
ell, un alegre viatger, es reuní
amb totes les races i totes les èpoques.
Ha vist les quatre edats del món
i les ha deixat passar davant la cinquena.

Primer regnava Saturn, humil i equitatiu,
llavors l’avui era com el demà,
vivien els pastors, un llinatge inofensiu,
que no s’havia de preocupar per res,
estimaven i gairebé no feien altra cosa,
la terra els hi donava tot a voluntat.

Després d’això vingué el treball i la lluita començà
amb els monstres i els dragons,
i començà també el temps dels herois, dels sobirans,
els febles cercaren els poderosos,
la lluita es traslladà als camps d’Escamandre,
però la beutat era encara el déu del món.

Del combat eixí finalment la victòria
i la força féu florir la mansuetud,
aleshores cantaren les muses en un cor celestial,
imatges dels déus s’elevaren!
L’edat de la fantasia divina
s’acabà per no tornar mai més.

Caigueren els déus dels trons celestials,
les esplèndides columnes s’esfondraren
i naixé el fill de la Verge
per guarir els pecats del món,
el fugaç plaer dels sentits fou bandejat
i l’home pensatiu s’aferrà al seu cor.

I s’esvaní el frívol, voluptuós encís
que ornava l’alegre joventut del món,
els frares i les monges es flagel·laven,
i tornejaven els cavallers amb armadures.
Però encara que la vida era llòbrega i salvatge
l’amor seguí sent dolç i suau.

I un sagrat, cast altar,
les muses en silencia es preservaren,
tot el que era noble i virtuós,
alenava en el púdic pit de les dones,
la flama del cant s’encengué de nou
en el bell i fidel amor cavalleresc.

Per això un llaç etern, delicat,
ha d’entrellaçar els poetes amb les dones,
ensems trenen i teixeixen
el cinyell de la beutat i la justícia.
El cant i l’amor en formosa aliança,
serven a la vida la seva esplendor de jovenesa.