A Aquisgrà, en la seva esplendor imperial,
en una antiga sala,
sa sagrada majestat el rei Rodolf seia
a la taula commemorativa del banquet de coronació.
El menjar el duia el comte palatí del Rin
i el de Bohèmia servia el vi escumós,
i tots els electors, que eren set,
com el conjunt d’estrelles 
que es col·loca al voltant del sol,
rodejaven sol·lícits el sobirà del món. 

I tot a l’entorn el poble en un joiós apinyament
omplia els alts balcons,
sonor, el so de les trompetes es barrejava
amb els crits d’alegria de la multitud.
Car havia finalitzat un llarg i destructiu conflicte,
un espantós període sense emperador,
i hi tornava a haver un jutge suprem a la terra.
Ja no regnaven les fèrries llances
i els dèbils, els pacífics ja no temien ser
la víctima dels poderosos.

I així l’emperador agafà la copa d’or
i amb un esguard satisfet digué:
“Prou que brilla la festa, prou que el menjar és esplèndid,
per fer la delícia del meu cor reial;
però trobo a faltar un cantaire, el que porta la joia,
que em faci moure el cor amb els seus dolços acords,
i les seves sublims, divines ensenyances.
Així ho he considerat des de la meva joventut
i, d’allò que he fet i tingut per costum quan era cavaller
no me’n vull estar ara que sóc emperador.”

I mireu! Del cercle de prínceps a l’entorn,
s’avançà el cantaire en una llarga túnica,
els seus rínxols argentats brillaven,
emblanquinats per el pas dels anys.
“Dolces melodies dormen a les cordes d’or,
el trobador canta el guany de l’amor cavalleresc,
lloa el que és més elevat, el millor,
el que el cor desitja, el que anhelen els sentits;
però digueu, quin cant és digne de l’emperador
a la seva magnífica festa?”

“No donaré cap ordre al cantaire”,
digué el sobirà amb un somriure a la boca,
“Ell té el deure d’un senyor més gran,
ell obeeix l’ordre del moment.
Com el vent tempestuós que brunzeix al cel,
sense saber d’on ve i per què bramula,
com la font que brolla d’ocultes fondàries,
així, del seu entranyat, ressona la seva cançó
i desperta el poder d’obscurs sentiments
que meravellosament dormien al fons del cor.”

I prompte el cantaire prengué l’arpa
i començà a tocar amb força:
“A cavall, un noble heroi sortí de cacera
a l’encalç de l’escàpol isard.
El seguia l’escuder amb les municions
i, quan damunt del seu gallard corser,
arribà cavalcant a una prada,
sentí al lluny el so d’una campaneta,
era un sacerdot portant el cos del Senyor
i al seu davant venia el sagristà.

I el comte s’agenollà a terra
humilment amb el cap descobert,
per venerar amb fidel esperit cristià,
a qui ha redimit tots els homes.
Però un rierol travessava remorejant el camp
crescut per les aigües rabents d’un torrent
i impedia el pas als caminants;
el sacerdot posà la sagrada hòstia de costat
i de pressa es tragué les sabates
per poder travessar el rierol.

Què fas? Li digué el comte,
mirant-lo amb sorpresa.
Senyor, vaig a casa d’un home que s’està morint
i demana rebre el pa celestial.
Quan m’apropava a la passera del rierol,
se l’emportà la torrentada
en el remolí de les onades.
Així, per a la salvació del moribund,
vull passar el riu de pressa
amb els peus nus.

Aleshores el comte el féu pujar al seu cavall
i li donà les magnífiques regnes
per què pogués reconfortar el malalt que l’havia cridat
i no desatengués el seu deure sagrat.
I ell mateix, damunt el cavall de l’escuder,
continuà gaudint del plaer de la cacera,
mentre l’altre se’n anà pel seu camí;
i al matí següent, amb un esguard d’agraïment,
el sacerdot tornà el corser al comte
portant-lo humilment per la brida.

Déu no vulgui pas, cridà respectuós
el comte, que per a la batalla o la cacera,
d’ara endavant jo cavalqui en aquest corser,
que ha portat el meu Creador!
I si tu no el vols per al teu propi ús,
que quedi consagrat al servei de Déu,
car jo ja l’he donat 
a aquell de qui tinc en feu
l’honor, els béns terrenals, el cos i la sang,
l’ànima i l’alè de la vida.

I així que Déu, protector totpoderós,
que escolta les súpliques dels desvalguts,
us faci honra aquí i allà dalt,
tal com vós ara l’honoreu.
Sou un comte poderós, conegut per els vostres
fets de cavalleria en terres de Suïssa
i teniu sis filles encisadores.
Que elles, digué amb entusiasme,
puguin portar a casa vostra sis corones
i en el futur fer resplendir el vostre llinatge!”

I amb el cap pensatiu seia allà l’emperador,
com si recordés temps passats –
però al moment que mirà de fit al cantaire,
captà el significat de les seves paraules.
De sobte, reconegué en ell la fesomia del sacerdot
i amagà el devessall de llàgrimes que queien
per els plecs del seu mantell purpuri.
I tots esguardaren l’emperador i reconegueren
en ell, el comte que aital acció havia realitzat
i com havia honorat la divina Majestat.