A la llum de la lluna
erro amunt i avall,
veig restes mortals
i una tomba silenciosa.

En l'hàlit espectral
hi voleia quelcom,
com una flama i fumall,
tremola al passar;

de la delusió de la boira
s'enlaira una figura,
sense pecat ni impostura
i passa vagarejant.

Els ulls tan blaus,
l'esguard tan gran,
com a les prades del cel,
com a la falda de Déu;

una vestidura blanca
cobreix la figura,
a la seva delicada mà
hi brosta un lliri,

amb un alè espectral
ella em parla:
“Ja camino
en la llum pura,

veig la lluna i el sol
als meus peus
i visc en la benaurança,
en les besades dels àngels,

i tot el goig
que experimento,
el teu cor no el coneix pas,
fill de la humanitat! 

A menys que abandonis
el déu terrenal,
abans que t'atrapi
la terrible mort.”

Així ressona l'aire,
així xiula el vent,
a les estrelles crida
l'infant del cel,

i abans de marxar
la figura blanca
es desplega en forma
de flors fresques:

en pures flames
sura amunt
sense pena ni dolor
vers el cor d'àngels.

La nit embolcalla
el lloc sagrat,
inspirat per Déu,
jo canto la Paraula.