Flor de neu, oh flor de neu
que repiques a les prades,
repiques al silent boscatge,
repica encara, repica, per sempre!

Car tu anuncies el temps de la joia,
la primavera s'acosta, el nuvi
torna vencedor del combat amb l'hivern
a qui arrabassà l'armadura de gel.

Per això el pern daurat es balanceja
i fa ressonar el teu elm d'argent,
i el teu dolç perfum s'escampa
suaument com un reclam falaguer:

que les flors a la terra
s'aixequin de llur niu ombrívol,
i per ser dignes del nuvi
que s'ornamentin per a la festa de noces.

Flor de neu, oh flor de neu
que repiques a les prades,
repiques al silent boscatge,
desperta les flors de llur repòs!

Tu viola, tendre infant,
ets la primera que sent el so joiós,
i t'aixeques ràpidament
per ornar-te amb cura com una núvia.

Ella s'embolcalla amb un vestit verd,
pren el seu mantell blau de vellut,
pren els seus joiells d'or,
i els seus diamants de rosada.

Llavors s'apressa amb passos diligents,
amb només l'amic en el seu pensament,
abrandada d'un ardent amor
però no el veu aquí ni el veu allà.

Així, un sentiment d'angoixa
trasbalsa el seu petit pit,
car al voltant encara tot és silent
i el vent bufa ben fred.

I ella refrena el seu ràpid pas,
il•luminada ja per la llum del sol,
però espaordida mira amunt
car ella està allà tota sola.

Cap germana, cap nuvi,
inoportuna! I menyspreada!
Aleshores, plena de vergonya,
fuig com si se l'emportés la tempesta.

S'enfuig vers el lloc més allunyat,
on l'herba i les ombres la cobreixen,
sotjant i escoltant sense parar
si quelcom fa fressa o es belluga.

I ofesa i decebuda
s'asseu i plora sanglotant,
lacerada per la més pregona de les pors,
de què ningú se li acosti.

Flor de neu, oh flor de neu
que repiques a les prades,
repiques al silent boscatge,
fes venir les germanes cap aquí!

La rosa s'apropa, el lliri trontolla,
la tulipa i el jacint s'acreixen,
la corretjola arriba enfilant-se
i el narcís se'ls hi ajunta.

Ara que arriba la primavera
i comença la joiosa festa,
les veu totes reunides
i troba a faltar el seu estimat infant.

Les envia totes a la recerca
de l'única, la més preuada,
i van a parar al lloc
on ella es consumeix tota sola.

Allà resta el cor estimat, 
muda i pàl•lida amb el cap cot,
ai, la pena i el deler d'amor
han abatut la tendra flor.

Flor de neu, oh flor de neu
que repiques a les prades,
repiques al silent boscatge,
repica pel benigne repòs de la viola.