A la verneda, a l'avetosa,
a la llum del sol, la lluna i les estrelles,
una imatge somriu al meu entorn.
Enfront del seu somrís prest es transforma 
el crepuscle en claror de cel
i l'ermàs en un paradís.

Xiuxiueja a l'oreig del capvespre,
llustreja a la flaire del matí,
dansa a la prada,
refila en el cant de la guatlla,
i s'emmiralla en el clar rierol
i es banya en la rosada.

Se m'apropa amb una encisadora intimitat
en la més profunda foscúria,
tan tímida i tan silent.
Cantant, em fa adormir en un dolç repòs
i, en el meu son, hi alena somnis
d'una forma meravellosament dolça.

Jo li obro els braços amb anhel,
i confiat i fervent d'amor maldo
per estrènyer-la al meu pit.
Però jo només agafo aire buit
i, il•lusòria, com un boirim,
s'esmuny del meu esguard.

Qui ets tu encisadora, irreal imatge,
benigna i bella com un àngel,
que m'impregnes de voluptat i de dolor?
Ets una missatgera d'un món millor
que em fa signes per deixar aquest ermàs
i anar a la teva terra nadiua?

Oh envola't adés! Jo et seguiré.
La benaurança es troba al teu costat, no pas aquí.
Digues-me on et puc atrapar,
i allunyat per sempre de tota pena,
enxarxar-te i ser enxarxat per tu
i mai, mai deixar-te.