De nit sonava la dolça tonada,
allà on sovint havia ressonat,
de nit cantava el bell cavaller,
allà on ell sovint a la nit havia cantat.

I la finestra grinyolà de nou,
Dona Clara mirà cap a baix,
però, temorós, el seu esguard
errava a través de la foscúria molla de rosada.

I en comptes de dolces expressions d’amor,
en comptes de manifestar mots afalagadors,
alçà la veu en un prec sever:
“Digues, qui ets tu, obscur galant?”

“Digues, per el teu i el meu amor,
digues, per la pau de la teva ànima,
ets un cristià tu? Ets un espanyol?
Ets feligrès de l’Església?”

“Senyora, ja que m’ho has demanat tan noblement,
senyora, així ho has de saber.
Senyora, ai, no sóc espanyol,
ni feligrès de la teva Església.

Senyora, sóc un rei moro,
abrusat en les flames de l’amor per tu,
gran en poder i ric en tresors,
i també en valerós coratge.

Vermells floreixen els jardins de Granada,
àuries s’aixequen les torres de l’Alhambra,
els moros esperen impacients la seva reina,
fuig amb mi a través la foscúria molla de rosada.”

“Ves-te’n, tu pèrfid lladre d’ànimes,
ves-te’n, tu enemic!” – Ella volia cridar,
però abans de dir la paraula “enemic”,
el mot s’extingí als seus llavis.

La impotència embolcallà el seu bell cos
amb una fosca xarxa.
Tot seguit, ell la portà damunt el seu corser,
fugint de pressa, lluny en la nit.