Coneixes la flor, el fabulós,
llegendari nenúfar?
Damunt una tija etèria, prima,
bressola el seu cap transparent, incolor,
floreix a l’estany cobert de canyís al bosquet,
custodiat per el cigne que gira solitari al seu entorn,
només s’obre a la llum de la lluna,
amb la que comparteix el seu besllum argentat:
és així que floreix, la fascinadora germana de les estrelles,
mentre la fosca falena voleteja al seu entorn
i que, a la riba de l’estany, de lluny, l’anhela
i mai l’assoleix per més que ho desitgi.
Jo anomeno nenúfar l’esvelta donzella
amb rínxols negres com la nit i galtes d’alabastre,
pensaments profunds i clarividents als ulls,
com si fos un esperit atrapat a la terra.
Quan ella parla, és com el mormol argentat de les onades,
quan ella calla, és l’intuïtiu silenci d’una nit de lluna;
sembla com si bescanviés esguards amb les estrelles,
amb la llengua de les quals, d’igual natura, s’hi ha avesat;
mai et pots cansar de mirar-li els ulls,
rodejats de llargues pestanyes de seda,
i tu creus, com encisat per una benaurada basarda,
tot el que el romanticisme ha pogut somiar dels elfs.