Els amants

Com podria retenir la meva ànima de forma
que no entrés en contacte amb la teva? Com podria
enlairar-la per dessobre teu envers altres afers?
Ai! De bon grat l'allotjaria dins quelcom
perdut en la foscúria,
en un lloc incògnit, tranquil,
que no tornés a sondrollar quan la teva part més profunda ho faci.

Però tot allò que ens toca, a tu i a mi,
ens aplega ensems, com el frec d'un arquet de violí
que de dues cordes fa sortir una sola veu.
En quin instrument ens trobem com fils tibants?
I quin violinista ens té a la seva mà?
Oh! dolça cançó.

Contemplo els arbres en la tempesta
que després de molts dies càlids
colpegen la meva temorenca finestra
i sento, en la llunyania, dir coses
que no puc suportar sense un amic,
que no puc estimar sense una germana.

Llavors passa la tempesta, que tot ho transforma,
travessant els bosc i el temps,
i tot s'esdevé com si no tingués edat:
el paisatge, com un versicle del saltiri,
és certesa i furor i eternitat.

Com n'és de petit allò que volem combatre
i com és gran el que ens enfronta;
si tan sols, com les coses, ens deixéssim
dominar per la gran tempesta, 
esdevindríem llunyans i sense nom.

El que dominem són les foteses
i el propi èxit ens fa insignificants.
Allò que és etern i excepcional
no vol ser dominat per nosaltres.
Aquest és l'àngel que s'aparegué
als guerrers de l'Antic Testament:
quan els tendons dels seus adversaris
en la lluita, es tensaren com si fossin de metall,
ell els palpejà sota els seus dits
com cordes d'insondables melodies.

Aquell que fou vençut per aquest àngel
que tan sovint al combat renuncia,
s'alliberà, legítim, capalt i grandiós
d'aquella mà enterca
que es vinclà en ell, tot modelant-lo.
Les victòries no el captiven.
El seu créixer és: ser sempre el perfet vençut
per aquells palesament més grans.

Sí, em deleixo per tu. M'esmunyo 
jo mateixa perdent-me entre les mans,
sense l'esperança de poder negar
el que, de la teva part, ve cap a mi,
sever, impertèrrit i estrany.

.... aquells temps: Oh! que sola estava
res em cridava, res m'evidenciava;
el meu silenci era com el d'una pedra
sobre la qual el rierol fa córrer el seu mormol.

Però ara, en aquestes setmanes de primavera,
quelcom dels anys foscos i inconscients
s'ha desprès lentament de mi.
Quelcom, que la meva pobre i sentida vida
ha donat a la mà d'algú
que no sap el que jo era encara ahir.

De la mort, ell només sabia el que tots sabem:
que se'ns emporta i en la mudesa ens aboca.
Però quan ella que, no, no fou d'ell arrabassada,
sinó subtilment s'esvaní dels seus ulls, 

rossolà vers ombres ignotes,
i quan ell copsà que, en el més enllà,
tenien, com una lluna, el seu somriure donzellívol
i la seva manera de conferir benaurança:

llavors, els morts li resultaren tan coneguts
com si, per mitjà d'ella, estiguessin emparentats;
deixà que els altres parlessin

i no els cregué i anomenà aquella terra
com la ben situada, l'eternament dolça -- 
i la trepitjà amb els seus peus.