Viatjo per la verda campanya,
l'hivern ha passat,
duc una cinta daurada al coll,
de la qual penja el meu llaüt.

El matí té una claredat vermella,
que el meu cor veritablement percep,
així que toco les cordes,
el bon Déu em guia.

El corrent del riu és tan argentat,
les campanes ressonen en la llunyania,
la meva ànima crida dins meu: «Bona sort!»
tot al l’entorn, gent alegre em saluda.

El meu cor és ben bé de diamant,
una flor de pedres precioses,
que espurneja alegrement damunt del camp
en mil belles resplendors.

Des del castell, vers l’ample món,
una donzella m’esguarda des de dalt,
el seu estimat la té entre els seus braços,
i ells em contemplen.

Que bonica ets! Allà fora, al bosc,
les aigües van amunt i avall,
al bosc verdejant, canta el meu cor, 
fins que ressona i roman lliure i alegre!

El sol ens deixa en la foscor,
per banyar-se al mar,
allà reposo de les festes del dia,
pietós, en la fresca rogenca.

Allà dalt, a través de la nit silenciosa
la lluna guia les ovelles daurades,
Déu vetlla per la volta de la terra,
on dessota, jo dormo profundament.

Que lluny rau tota la falsa esplendor!
Dorm bé damunt la terra silenciosa,
que Déu protegeixi el teu cor en l’eternitat,
perquè mai entristeixi!