Catalan (Català) translations of Vier Lieder, opus 106

Oh! Quan els teus llavis em toquen,
llavors el desig em vol segrestar l’ànima;
sento un tendre, indicible tremolor
que m’enlaira el pit.

Els meus ulls flamegen, les galtes em cremen,
el meu cor batega amb un deler ignot,
el meu esperit, perdut en ebris llavis balbotejants,
a penes es pot concentrar.

En aitals moments, la meva vida penja
dels teus dolços llavis, suaus com una rosa,
i en les teves preuades abraçades,
sembla que em vulgui abandonar.

Oh, que no pugui fugir d’ella mateixa,
la meva ànima abrandada a la teva!
Que els llavis plens de desig ardent
s’hagin de separar!

Que el meu ésser no es fongui en les besades
quan fortament a la teva boca prem,
i al teu cor, que mai pot gosar
de bategar fort per a mi!

Del tot reconfortant raja
el sagrat broll de les llàgrimes,
com una deu guaridora,
tan amarga, calent i clara.
Per això, cor meu, ple de ferides,
d’aflicció i de silents penes,
si vols guarir aviat
t’hi has de submergir a dins.

En aquestes aigües hi viu
un poder màgic i secret,
que, per a les ferides doloroses,
és com un suau bàlsam.
S’acreix amb les teves penes
i agafa, aixeca i fa rodolar
la pedra maligna
que et voldria aixafar.

Això jo ho he experimentat
aquí, en aquesta terra d’aflicció,
quan amb vestit de dol estava
al costat de la tomba dels estimats.
Allà, en un esclat de follia,
vaig maleir el meu Déu,
i foren solament les llàgrimes que mantingueren
a flor d’aigua, el petit vaixell de l’esperança.

Per això, quan a tu també t’envolti
la fosca nit de la melangia,
confia, al mig de la teva angoixa,
en el poder màgic de les llàgrimes.
Aviat, quan després d’un fervent plorar,
s’envermelleixin els teus ulls,
arribarà un nou dia,
car el matí ja resplendeix.

Això doncs, això és l’estreta arquella
on fa molt temps jeia quan era infant,
llavors era fràgil, indefens i mut
i només torçava la boca per plorar.

No podia agafar res amb les meves delicades manetes
i per tant estava lligat com un pillet;
tenia peuets però jeia com un tolit
fins que la mare em prenia al seu pit.

Llavors li somreia tot mamant,
ella em cantava cançons de roses i àngels,
cantant, em bressolava per fer-me adormir
i, amb amor, em besava els ulls.

Ella estenia una tela de seda de color verd fosc,
un frescós cobert al meu damunt.
On podria retrobar un indret així de tranquil?
Potser quan l’herba verda serà el meu sostre!

Oh mare, estimada; mare, resta encara aquí llarga estona!
Qui, confortant, em cantarà cançons d’àngels?
Qui, amb amor, em besarà els ulls
per al llarg, darrer i profund repòs?

Digues-me què és, Sílvia,
el que tots els camps lloen?
Bella i delicada la veig apropar-se,
la gràcia i l'empremta del cel li assenyalen
que tot a ella està sotmès.

És ella formosa i bona a més?
El seu encís delecta com dolça infantesa;
vers els seus ulls Cupido s'apressa,
allà es guareix de la seva ceguesa
i roman en un dolç repòs.

Així doncs, per Sílvia, ressona oh cant,
en honor de l'encisadora Sílvia;
ella domina tots els encants
que la terra pot atorgar:
per a ella, garlandes i música d'arpa!