Catalan (Català) translations of Drei Lieder, opus 13

Un pastor seia damunt l’herba verda,
la seva dolça estimada als braços;
a través les capçades dels faigs lluïen
càlids els raigs del sol.

Ell, content i joiós, gaudia
del flirteig amorós.
Aleshores, un cavaller armat passà
cavalcant per davant la feliç parella.

“Desmunta i cerca la fresca!”
Li cridà el pastor.
“S’acosta la xafogor del migdia
i s’imposa un repòs tranquil.

A l’esclat del matí encara somriuen
aquí els matolls i les flors,
i la meva estimada en collirà
per fer-te una garlanda.”

Llavors el sorrut cavaller digué:
“Els boscos i els camps mai m’han deturat.
El meu destí m’empeny sempre més lluny,
i, ai, també el meu solemne jurament!

He sacrificat la meva vida
per una vulgar soldada;
no puc aspirar a trobar la felicitat,
tot al més, la fama i l’or.

Així doncs, corser meu, trota de pressa,
enllà d’on creixen les flors.
Algun dia, a la tomba, la pau recompensarà
els afanys del guerrer.”

Tebis ventijols,
flaire de flors,
tot el goig de la primavera i la jovenesa;
llavis frescos
que tasten les besades,
suaument bressolat en un tendre pit;
robant després
el nèctar dels raïms;
danses en rotllana i jocs i bromes:
tot allò que els sentits
poden obtenir:
Ai! Satisfarà això mai el cor?

Quan rellents
brillen els ulls
amb la dolça rosada de la melangia,
llavors dessegellades
i en ells reflectides
es mostren a l’esguard les prades del cel.
Amb quin reconfort
i en un sol instant,
s’extingeix el foc de la passió furient!
Tal com amb la pluja
es conreen les flors,
així s’eleva l’ànim esllanguit.

No és pas amb rius
d’aigües dolces
que Prometeu forçà el nostre aiguacuit:
no, ho va fer amb llàgrimes;
per això en l’anhel
i el dolor ens sentim a casa nostra.
Amargament s’acreixen
aquestes deus
per als sentits terrenals
però dels estrets
s’apressen
dins del mar de l’amor.

A l’alta carena de les muntanyes,
on tot verdeja més fresc,
esguardar cap baix vers els camps,
quan la boira s’esvaeix,
és el gaudi del caçador dels Alps.

Quan més costeruts i escarpats
els senders serpegen,
quan més perilloses les gorges,
més lliure batega el cor.
En la estimada llunyana,
que s’ha quedat a casa,
hi pensa més joiosament.

I quan arriba a la meta,
en el silenci, una dolça imatge
s’apressa al seu davant;
els daurats raigs del sol
han teixit i pintat la figura
de la que ell a la vall ha escollit.