Qui ets tu, esperit de l’amor
que et mous a través de l’univers?
Que prenyes el ventre de la terra
i actives l’àtom?
Que entrelligues els elements,
dones forma a les esferes dels planetes,
et delectes amb el so de les arpes angèliques
i balboteges de la boca del nodrissó?



















Només és bo i noble
aquell a qui tu has tesat l’arc.
Només és gran i diví
qui has encoratjat a ser home.
La seva obra és una piràmide,
la seva paraula un ordre potent.
Una befa és per a ell l’infern.
Una derisió per a ell la mort.

El capvespre avança,
Temora vermelleja
en la resplendor del sol que s'enfonsa.
Mentre ell es pon,
besa el mar
fremint de veneració i benaurança.

Una flaire grisenca
sura a través de l'aire,
cobrint amb un vel les daurades prades de Daura.
Tot a l'entorn, bramula
el mar tenebrós
i una basarda plena de pressentiments regna arreu.

Oh terra estimada!
Oh sagrat ribatge!
Oh prada, que tota altra prada enfosqueix.
Una prada on, a la seva falda,
brosten les flors
més brillants que totes les altres flors.

No s'aparella la neu
amb el lliri, tal com aquesta
encisadora flor amb l'esclat de les roses?
La prada és una corona
plena de fragància i esplendor,
el premi per a la seva perfecció.

El seu perfum d'ambre
alena a través de l'aire
especiant tots els voltants i la llunyania.
I si la llum no morís,
d'aquest cant,
un dia el seu nom arribaria a les estrelles.

Oh terra estimada,
oh sublim ribatge,
sigues ufanós de la teva flor entre les flors.
El mar sagrat
i les illes al seu entorn
reten homenatge a la teva esplendor.

La nit embolcalla el ribatge,
Temora s'esvaneix,
i el darrer esclat rogenc del crepuscle s'extingeix.
L'oceà retruny,
i, amb una vermellor resplendent,
la lluna plena rutlla damunt les aigües tenebroses.

M’agafa de vegades, no sé com,
un delit celestial.
És que em vol portar amunt
vers les estrelles?
Però no, jo em quedo millor aquí,
ho puc dir honestament,
amb els cants i una copa de vi,
picant a la taula.

No us estranyeu pas, amics,
del meu comportament,
veritablement és el més enciser
d’aquesta terra estimada.
Per això juro solemnement 
i sense cap contingència
que de forma vergonyant
no me’n aniré d’aquí.

Però com ara tots nosaltres
estem aquí junts,
he pensat que fem dringar les copes
pels versos del poeta.
Àdhuc els millors amics
s’allunyen ben bé cents de milles,
i per això en aquest lloc
ens hem d’afanyar a brindar.

Visca per aquells que donen vida!
Aquest és el meu lema.
Primerament el nostre rei,
l’honor a ell pertoca.
Contra els enemics de dins i de fora,
està per defensar-nos:
sens dubte pensa en conservar
però encara més a engrandir.

Tot seguit saludo
a la sola i única.
Cadascú pensa cortesament
en la que és seva.
Si també una noia bonica
sent a què em refereixo,
que em faci un signe i digui:
visca també el meu i únic!

El tercer brindis és per als amics,
bé siguin dos o tres,
que en els bons temps, amb nosaltres,
celebren tranquils,
i la boira de la fosca nit,
callada i fàcilment escampen;
bevem a la seva salut,
els vells i els nous.

Ara el corrent és més fort
amb onades cada cop més grosses.
Viviu ara plenament,
honrats camarades!
Els qui amb una força compacta,
valents, es mantenen junts,
tant en les èpoques de bonança
com en els temps dolents.

Com nosaltres que ara estem junts,
també altres ho estan.
Guanyaran, com nosaltres,
els seus propis jocs!
Des de l’aiguaneix fins al mar,
més d’un molí va molent,
i el benestar de tot el món,
és la meva meta.

Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!
Tu afines la meva lira
per fer insòlites rimes.
Mancat de goig per tant de temps
i amb una jocositat de nou desvetllada,
escalfes, com el sol,
el meu cor mig mort:
tu afines la meva lira
per fer insòlites rimes.
Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!

Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!
Tu aboques força i foc
a la medul•la i als ossos.
Sento una nova vida
espurnejar a les meves venes,
i el nèctar de les teves vinyes
abrusar al meu pit.
Tu aboques força i foc
a la medul•la i als ossos.
Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!

Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!
A tu que dissipes les penes
t’hem de dedicar aquesta cançó!
En els períodes de melangia
dones ales a la nostra sang,  
a les rosses i a les morenes,
els dones coratge per ruquejar.
A tu que dissipes les penes
t’hem de dedicar aquesta cançó!
Oh, deliciós Tokay!
Oh, rei dels vins!

Amaga’t, estimat sol, amaga’t!
Acaba el teu marrit decurs,
i fes senyals a la lluna
que aviat prengui el teu lloc.

Però, magnífic i més bell,
torna a sortir demà,
estimat sol! I amb tu,
porta’m la meva estimada.

Quan jo filava tranquil·la i en silenci,
sense interrupció,
entrà un bell home jove
i se m’atansà a la filosa.

Féu lloança de tot el que es podia lloar;
quin mal pot fer això?
Els meus cabells semblants al lli,
així com també el meu fil.

Amb això no es calmà pas
i no deixà res al seu lloc;
el fil s’esquinçà
amb el que tanta estona havia filat.

I el torn de filar
féu encara molts fils
però, ai! d’ells ja no en vaig poder
fer ostentació.

Quan els vaig dur al teixidor,
sentia en mi un fremiment
i el meu pobre cor
bategava més de pressa.

Doncs bé, els dies de sol abrusador
els porto a l’estenedor,
i amb molt d’esforç m’ajupo
a l’estany més proper.

Tot el que, a la meva petita cambra,
he filat finament i tranquil·la,
arriba – com podria ser d’altra manera? –
finalment al sol.