Catalan (Català) translations of Sieben Lieder, opus 62

La donzella volia llevar-se d'hora,
volia anar al jardí del seu pare.
Volia collir rosetes vermelles
i fer-se, amb elles,
una petita corona, ben bonica.

Havia de ser la seva corona de noces:
"Per al meu xamós xicot, el meu xicot.
Rosetes vermelles jo us colliré
i amb vosaltres trenaré
una petita corona, ben bonica."

Ella anà d'una banda a l'altra dels camps
i en lloc de roses trobà romaní:
"Així doncs tu, fidel amic, te'n has anat!
No es troben roses
i no hi haurà cap corona bonica."

Ella anà d'una banda a l'altra del jardí,
i en lloc de roses portà romaní:
"Accepta això, fidel amic meu!
Restaré amb tu sota els til·lers,
amb la meva petita, bonica corona de morts." 

Vaig anar a passejar a cavall,
davant la porta de la meva estimada,
ella em veié de lluny
i digué amb gran alegria:
"Mireu allà, la joia del meu cor,
com trota al meu encontre.
Trota petit corser, trota,
trota sense parar."

Vaig deixar anar la brida
i vers ella vaig galopar,
amicalment la vaig saludar
i li digué amb dolces paraules:
"Tresor meu, la meva joia més preuada,
què fas davant la porta?
Trota petit corser, trota,
trota vers ella."

Vaig saltar del meu cavall
i el vaig lligar a la porta,
afectuosament la vaig abraçar,
el temps no ens era llarg,
anàrem al jardí
amb amorós anhel;
trota petit corser, trota,
trota lleuger endavant.

A lloure varem seure
damunt la verda gespa
i cantàrem una i altra vegada
les velles cançons d'amor,
fins que se'ns humitejaren els ulls
a causa de la malícia dels baladrers.
Trota petit corser, trota,
trota, trota ben lluny. 

Nit del bosc, de frescor meravellosa,
que jo saludo mil vegades,
desprès del sorollós rebombori del món,
oh, com n'és de dolç el teu mormol!
Somnolent, estenc els meus cansats membres
en la molsa tova,
i és com si de nou em deslliurés
de totes les meves folles angoixes.

Lluny, sona la música d'una flauta
i remou en mi un gran deler,
els pensaments em menen vers la bella,
tan envejada llunyania.
Deixa que la nit del bosc em bressoli
i m'alleugi de totes les penes!
I  aspiro una benaurada complaença 
junt amb les seves flaires.

En els cercles íntims i secrets
t'hi sentiràs bé, cor neguitós,
i em davalla una pau 
amb silenciós aleteig.
Canteu ocells els vostres cants encisadors,
que dolçament em facin adormir!
Folles angoixes, dissipeu-vos de nou,
cor neguitós, a hores d'ara, bona nit!

El teu tendre, petit cor,
la teva estimada imatge,
no brillen pas encara
i reposen dins
d'una lluïssor somnolent,
però sortiran aviat a la llum del dia.

La nit
ha portat la rosada
a totes les poncelles del bosc
i l'endemà
floreixen a pler
i flairegen arreu al turonet.

El tendre amor,
durant la nit,
t'ha vessat al cor la rosada
i així al matí
es veurà al teu rostre
que la poncella ha florit. 

Tots els pensaments del meu cor
són a prop teu per sempre;
això és la ferida silenciosa
que a dintre meu em rosega.
Des que tu una volta m'abraçares,
la pau i el repòs m'han abandonat.
Tots els pensaments del meu cor
són a prop teu per sempre.

Adés ja no desitjo
ni margarides ni roses.
Com puc sentir plaer
si em manca l'amor!
Des que tu em deixares,
no he rigut ni un sol moment;
adés ja no desitjo
ni margarides ni roses.

Cal que Déu faci ajuntar
els que estan fets l'un per l'altre!
Sinó a força de penes i llàgrimes
s'enceguen els ulls.
L'amor fidel té l'empara del cel,
tot acabarà bé encara, tot bé.
Cal que Déu faci ajuntar
els que estan fets l'un per l'altre!

Passa un alè per el bosc,
sento cantar la núvia del vent.
Ella canta d'un benèvol amant
i, fins que no reposi en els seus braços,
ha de voltar encara, arreu als camps,
amb neguitós ànim.

El seu cant sona tan llòbrec,
tan feréstec, tan trist,
que un ardent desig em desperta,
el meu tresor de mil bones nits!
Més aviat que et penses, arribarà el dia
que et reunirà amb el teu fidel amant!

Benestar i felicitat m'han abandonat
i tot el goig de la terra;
estic del tot perdut, dissortat,
res anirà a millor.
Fins a la mort,
patiré gran fretura,
si t'haig de deixar, amor,
ai! si això s'esdevingués,
quin dolorós afer seria!
Si t'haig de perdre,
una gran sofrença s'abatrà sobre mi.

Em faig tanta llàstima,
de la sensibilitat d'un amant
que m'ha portat temença i angoixa,
cosa que de bon grat jo suporto.
Tan sols per tu,
estimada del meu cor,
cap fardatge m'és massa feixuc
i si tanmateix ho fos
jo, així i tot,
moriria al teu servei,
no cercant mai un altre amor.

Et demano ajut, oh tresor meu,
escolta la meva ardent súplica!
Envia'm aviat el teu missatge,
sinó de pena em desesperaré!
El meu cor trist
pateix un gran dolor,
com el podré suportar?
Em fa por que gairebé
la mort, junt amb mi,
lluiti per la meva vida,
dóna'm el teu consol.