En un jardí silenciós
prop de la bassa d’una font,
com volia de grat esperar
tota la fosca nit!

Molts lliris esplendents floreixen
al voltant del bassal de la font;
a dins, daurades hi neden les estrelles,
a dins, s’hi banya la lluna.

I mentre a la font resplendeixen
les estimades estrelles,
al meu cor hi brilla sempre
la llum dels teus estimats ulls.

Però les estrelles al cel
són totes tan llunyanes;
com m’agradaria ser ara
al teu silenciós jardí.

Quan de nit cavalcava damunt les muntanyes,
rack, schack, schake, petit cavall meu,
aleshores ens acompanyà un estrany dringar,
kling, ling, klingelalei.

Era un so falaguer i suplicant,
era bell com la veu d’un infant.

Per a mi era com acaronar una suau mata de cabell,
era tan penós i alhora tan meravellós.

De sobte, el dringar desaparegué,
i vaig esguardar cap avall, vers la profunda vall.

Allà, vaig veure llum a la meva casa,
rack, schack, schacke, petit cavall meu,
el meu nen esperava la seva mare,
kling, ling, klinelalei.

Tenim un llit, tenim un fill, 
la meva dona!
Tenim també treball, ben bé per a tots dos,
i tenim el sol i la pluja i el vent,
tan sols ens manca una petita cosa
per ser lliures com ho són els ocells:
solament temps.

Quan els diumenges anem per els camps,
infant meu,
i damunt les espigues, a l’ample i al llarg,
veiem resplendir la blavor del vol d’orenetes,
oh, llavors no ens manca ni un poc de vestimenta
per ser tan bonics com ho són els ocells:
solament temps.

Solament temps! Ensumem el vent de tempesta,
nosaltres, el poble.
Només una petita eternitat;
no ens manca res, la meva dona, el meu fill
i tot el que creix gràcies a nosaltres
per ser tan feliços com ho són els ocells:
solament temps.

No ploraràs. Suaument
somriuràs i com si marxessis de viatge
et tornaré la mirada i et faré un petó.
Les nostres parets estimades, tu n'has tingut cura,
jo les he convertit en el món per a tu;
o, quina felicitat!

Llavors, ardentment, prendràs les meves mans
i em deixaràs la teva ànima,
deixant els nostres nens amb mi.
Tu em vas regalar la teva vida sencera,
vull tornar-se-la a ells;
o, quina felicitat!

Serà molt aviat, tots dos ho sabem,
ens hem alliberat mútuament del patiment,
et torno al món.
Després d'això només et veuré en somnis
i em beneiràs i ploraràs amb mi.
O, quina felicitat!

La tempesta sotja la casa del meu pare,
el meu cor batega enfora, a la nit,
fort; així, amb el bramul de la forest,
em despertava quan era infant.
Fill meu, escolta, escolta:
en la llunyana quietud del teu bressol
el vent gemega en els teus somnis les meves paraules.

També alguna vegada he rigut tot dormint,
fill meu, i no em despertà pas cap tempesta
fins que no arribà una ombrívola nit 
com la d’avui.
Xafogós, bat avui el foehn a la forest,
com abans, quan  temorós sentia el seu ressò,
com la veu del meu pare.

Escolta com el brostant vorell de les capçades
es dreça, es vincla, d’arbre en arbre;
fill meu, en el teu bressol on somies,
la tempesta hi riu enfurismada – escolta, escolta!
Per por, ella no s’ha mai doblegat!
Escolta com alena entre les capçades:
Sigues tu mateix! Sigues tu mateix!

I si un dia, fill meu, el teu vell pare
et parla del deure filial,
no l’obeeixis, no l’obeeixis: escolta
com a la forest el foehn fa fermentar la primavera!
Escolta, ell sotja la casa del meu pare,
el meu cor batega enfora, a la nit,
fort -- --