La cacera ferotge

Waldemar
 Desperteu, dignes vassalls
 del rei Waldemar!
 Lligueu a la cintura
 les espases rovellades,
 traieu de l'església
 els escuts plens de pols,
 pintats amb imatges grisenques i confuses,
 desperteu els pútrids cadàvers dels vostres cavalls,
 orneu-los amb or 
 i esperoneu llurs flancs:
 esteu convocats per anar a la ciutat de Gurre,
 avui és la marxa dels morts!

Un camperol
 Les tapes dels taüts 
 trontollen i colpegen,
 un trot feixuc 
 s'acosta per la nit.
 L'herbei rodola dels tossals,
 damunt les tombes, 
 un clar ressò com d'or.
 Drings i xerrics travessen l'arsenal,
 empènyer i rebatre amb arreus antics,
 estrèpit de làpides al marge del cementiri,
 els esparvers es llancen 
 de la torre i criden,
 el portal de l'església 
 s'obre i es tanca de cop.

Cor d'homes
 Compte!

Un camperol
 Ja passen pel davant! 
 Prest, la manta fins a les orelles!
 Corrents, faig el senyal 
 de la creu tres vegades,
 per a la meva gent, la casa, 
 el cavall i el bou,
 dic el nom de Crist tres vegades
 per què em preservi la semença dels camps,
 previsor, també em persigno els membres
 on el Senyor tingué 
 les sagrades ferides
 i així estic protegit 
 dels fantasmes de la nit,
 dels dards dels silfs i del perill dels follets.
 Finalment, fermo la porta 
 amb ferros i pedres
 per què, al seu través,
 no pugui passar res maligne.

Els vassalls de Waldemar
 Et saludem, oh rei, a la platja de Gurre!
 Ara anem de cacera per les terres de l'illa,
 compte! 
 amb disparar fletxes d'arcs sense corda,
 amb els ulls buits i les mans òssies,
 per colpir l'ombra del cérvol,
 compte! 
 la rosada de les prades brolla de la ferida.
 Compte! 
 els corbs del camp de batalla
 ens han guiat,
 per les capçades dels faigs troten els cavalls,
 compte! cacem com en la vella tradició,
 cada nit fins el judici final.
 Compte! Endavant gossos! Endavant cavalls!
 La cacera no durarà gaire!
 Com en altres temps, heus aquí el castell!
 Doneu la civada de Loke a les eugues,
 nosaltres ens nodrirem de glòries passades.

Waldemar
 El bosc mormola amb la veu de Tove,
 amb els ulls de Tove esguarda el llac,
 amb el somriure de Tove resplendeixen els estels,
 els núvols s'entumeixen com el seu pit blanc com la neu,
 els sentits s'encalcen per abraçar-la,
 malden els pensaments vers la seva imatge.
 Però Tove és aquí i Tove és allà,
 Tove és lluny i Tove és a prop.
 Tove, ets tu la que per un poder màgic
 estàs captivada en l'esplendor de boscos i llacs?
 El cor mort s'entumeix i es dilata,
 Tove, Tove, Waldemar es deleix per tu!

Klaus, el bufó
 "L'anguila és un estrany ocell,
 viu sobretot a l'aigua,
 però adesiara, 
 a la llum de la lluna,
 surt al marge de la ribera."
 Això ho cantava sovint 
 als hostes del meu senyor, 
 ara però, s'escau millor 
 per a mi mateix.
 No tinc casa i visc ben modestament,
 no convido ningú 
 i no faig disbauxes ni gatzara
 i, tanmateix, se m'acosta més 
 d'un brivall desvergonyit
 tot i que jo res puc oferir,
 tant si vull com si no vull,
 però sí -- regalaria 
 el meu descans nocturn
 a qui m'expliqués la raó
 per la qual jo, cada mitjanit,
 haig de voltar 
 a l'entorn de la gran bassa.
 Que Palle Glob i Erik Paa
 també ho facin, ho entenc així:
 ells mai varen pertànyer 
 al cercle de devots;
 ara es juguen als daus,
 fins dalt del cavall,
 per estar en un lloc fresc,
 ben lluny de les calderes,
 quan vagin a l'infern.
 I el rei que sempre perd el cap
 quan xisclen les òlibes
 i clama sempre per una donzella
 que fa dies i anys va morir,
 també això ho ha merescut
 i, per justícia, ha d'anar sempre de cacera.
 Car ell sempre fou molt brutal
 i calia tothora anar en compte,
 amb els ulls oberts davant el perill,
 ja que ell mateix fou, el bufó de la cort
 a tots els senyorius més enllà de la lluna.
 Però que jo, Klaus el bufó de Farum,
 jo que creia que al sepulcre,
 hom frueix del perfecte descans,
 que l'esperit roman a la pols,
 exercint allà pacíficament la seva essència,
 encara m'aplego per a la gran
 festa de la cort, on, com diu el germà Knut,
 sonen les trompetes,
 on nosaltres, els bons, ens cruspim
 els pecadors com si fossin capons. --
 Ai, haig de cavalcar frenèticament
 amb el nas girat vers la cua,
 mort de cansament, en aquesta boja carrera,
 si no fos massa tard, 
 em penjaria.
 Però, quin gust 
 tan dolç al final,
 quan, tot i això, sigui transportat al cel!
 Certament, la meva llista de pecats és llarga
 però molts d'ells els esborraré xerrant!
 Qui donà vestits a la nua veritat?
 Qui fou malauradament per això castigat?
 Cert, si la justícia encara existeix,
 aleshores, haig de poder entrar a la gràcia del cel....
 Bé, i després que Déu s'apiadi d'ell mateix.

Waldemar
 Tu, jutge rigorós, que allà dalt
 te'n rius de les meves penes,
 el dia que ressuscitin 
 els morts
 pren-t'ho bé a pit:
 jo i Tove som un sol ésser.
 Així, no esquincis mai la nostra fusionada ànima
 si jo vaig a l'infern i ella va al cel
 llavors encara tindré més força
 destruiré la teva guàrdia d'àngels
 i, amb els meus caçadors ferotges,
 envairé el regne del cel.

Vassalls de Waldemar
 El gall aixeca el cap per cantar,
 ja té el dia en el seu bec,
 i de les nostres espases goteja,
 envermellida de rovell, la rosada del matí.
 El nostre temps s'ha acabat!
 Amb la boca oberta ens crida el sepulcre
 i la terra xucla l'enigma 
 que té por de la llum.
 Enfonseu-vos! Enfonseu-vos!
 La vida arriba amb 
 poder i brillantor,
 amb proeses i cors bategants.
 I nosaltres som de la mort,
 de la pena i de la mort,
 del sofriment i de la mort.
 Al sepulcre! Al sepulcre!
 Vers el repòs prenyat de somnis.
 Oh, si poguéssim descansar en pau!