“Cavaller, un fidel amor fraternal
us ofereix aquest cor,
no me’n demaneu cap altre,
car això em sabria greu.
Tranquil·la us veig aparèixer,
tranquil·la us veig marxar;
el plor silent dels vostres ulls
no el puc entendre.”

I ell sentí això amb muda aflicció,
sagnant, es desfermà,
l’abraçà amb força
i saltà al seu cavall,
convocà tots els seus homes
del país de Suïssa per marxar
de pelegrinatge vers el Sant Sepulcre
portant una creu al pit.

Allà, grans fets d’armes tingueren lloc,
realitzats per els braços de l’heroi,
els plomalls de llurs elms onejaven
enmig de la multitud enemiga,
i el nom de Toggenburg
espantava els musulmans;
però el seu cor, de pena,
no es podia guarir.

I després d’endurar-la tot un any,
ja no la pogué suportar més,
no fou capaç de trobar el repòs 
i deixà l’exèrcit,
veié un vaixell a la costa de Jaffa
amb les veles inflades
i s’embarcà vers la pàtria estimada
on d’ella alenava el respir.

I quan arribà al seu castell
el pelegrí picà a la porta,
ai, amb paraules com un tro
li fou oberta:
“Aquella que cerques, ha pres els vots,
ara és la núvia del cel,
ahir fou un dia de festa
en el que ella es consagrà a Déu.”

Aleshores deixà per sempre
el castell dels seus pares,
per no veure mai més les armes
ni tampoc el seu fidel corser,
de la descendència dels Toggenburg
restà com un desconegut
car cobria els seus nobles membres
amb una roba de sac.

I es construí una cabana
a prop d’aquella contrada
on es veia el convent enmig
de llòbrecs til·lers;
expectant, des de la claror del matí
fins a la darrera llum del capvespre,
amb una silent esperança al rostre
restava allà tot sol.

Aguaitava el convent a l’altre costat,
aguaitava durant hores i hores
la finestra de la seva estimada
fins que la finestra feia soroll,
fins que l’estimada es mostrava,
fins que la preuada imatge
es decantava vers la vall,
serena, dolça com un àngel.

I llavors, content, es ficava al llit
i confortat s’adormia,
tranquil, esperant amb joia
que vingués un altre dia.
I així romangué molts dies,
romangué al llarg de molts anys,
esperant sense aflicció ni plany,
el soroll de la finestra.

Fins que l’estimada es mostrava,
fins que la preuada imatge
es decantava vers la vall,
serena, dolça com un àngel.
I així romangué, cadàver,
allà, un matí,
el seu rostre lívid, tranquil,
mirant vers la finestra.