Jo sóc un màgic, però això de què em serveix?
Car la meva estimada és una fada,
fa burla de mi amb una màgia més enutjosa
quan jo la crido afectuosament:
estimada, on ets?

Avui encara, a través de camps i jardins,
l’anava a cercar;
de sobte, em somrigué des d’una rosa
amb la boca d’un roig candent:
estimat, sóc aquí!

Llavors em vaig transformar en un veloç zèfir
i en el vol vaig besar la rosa.
Ai, només la rosa vaig besar,
car la meva estimada ja s’havia escapolit.
Estimada, on ets?

Guaita, m’esguarda allà des del sol,
tota embolcallada amb els seus raigs,
i tanmateix els seus ulls em fan senyals
a través de la resplendor del sol:
estimat, sóc aquí!

Jo, que em vaig transformar en un llac transparent,
ràpidament vaig atrapar els raigs del sol;
ai, només raigs de sol vaig atrapar,
car l’estimada ja no era dins d’ells.
Estimada, on ets?

Escolta, a la vora del bosc
de sobte canta un rossinyol;
la veu m’era ben coneguda
i em cantà amb un dolç ressò:
estimat sóc aquí!

De seguida, transformat en l’estrella del vespre,
sotjava a través de la nit novella;
ai, vaig trobar un niu buit,
l’estimada ja havia marxat.
Estimada, on ets?

I així ella es comporta cada dia,
i no em deixa ni un instant de repòs,
mentre canto aquesta cançó,
sense fer-se veure em crida:
estimat, on ets?

Estimada, deixa ja aquest joc
i vine en persona al meu costat,
creu-me, un sol bes és molt més bonic
que tota aquesta màgia!
Estimada, on ets?