I demà és la festa de Sant Martí,
la bona dona estima el seu marit;
així amassa púdings per a ell
i els fregeix a la paella.

Quan tots dos jauen al llit,
bufa un fort vent de ponent;
i el bon home li diu a la bona dona:
tu, tanca bé la porta.

A penes he descansat i m’he escalfat a mitges,
com puc reposar?
I encara que la porta peti durant cent anys
no aniré a tancar-la.

Aleshores feren una aposta
parlant fluixet a cau d’orella;
així el que digués la primera paraula
aniria a tancar la porta.

A mitjanit arribaren dos viatgers
i no sabien on eren,
la llàntia i la llar estaven apagades,
no se sentia ni es veia res.

Què és aquest cau de bruixes?
Estem perdent la paciència!
Però no sentiren cap veu humana
la culpa fou de la porta.

Es menjaren el púding blanc
i també el negre, amb tota tranquil•litat.
I la bona dona es digué moltes coses
però cap d’elles en veu alta.

Llavors un dels viatgers digué a l’altre:
que seca tinc la gola!
El bufet és obert i fa olor d’alcohol,
allà potser trobarem beguda.

Agafo una ampolla d’aiguardent,
això va la mar de bé!
Te la passo, tu me la passes,
i així ens reviscolarem.

El bon home, però, saltà de cop del llit
i anà vers ells amenaçant:
m’ha de pagar amb molts diners
el que es begui el meu aiguardent!

I la bona dona saltà també del llit
fent tres saltets, com si fos rica:
tu, bon home, has dit la primera paraula,
tanca ara mateix la porta!