En el cercle dels vassalls seu
el cavaller, jove i ardit;
els seus foscos ulls brillen com foc,
com si volgués anar al combat
i cremen les seves galtes.

Una delicada noia s’acosta
i li omple la copa.
Es retira amb un somriure;
aleshores, al seu front,
cau el raig de sol més clar del matí.

El cavaller però, de seguida
agafa la seva blanca mà.
Els seus ulls blaus, vius i brillants,
ella primer els abaixa al terra,
i després els aixeca fixament.

“Bella Eduvigis, que ets al meu davant,
digues-me amb franquesa tres coses:
d’on véns, on vas,
i per què sempre em segueixes;
aquestes són les tres coses!”

“D’on vinc? Jo vinc de Déu,
això és el que em digueren,
quan perseguida per l’afront i l’escarni,
plorant, un dia vaig preguntar
al pare i a la mare.

On vaig? Res m’empeny a marxar,
el món és massa gran.
Per què hauria de canviar un lloc per un altre?
El món és a tot arreu
ple de joia i d’esplendor.

Per què et segueixo allà on tu assenyales?
Ei, digues, com podria restar quieta?
Et serveixo el vi que tu beus,
de genolls t’ho vaig demanar,
i voldria fer-ho per sempre!”

“Així doncs, rossa criatura, et faig
encara una quarta pregunta;
aquesta darrera me l’has de respondre a l’instant
i després no te’n preguntaré cap altra,
digues, noia, tu m’estimes?”

De primer, ella resta immòbil i muda,
tot seguit, a poc a poc esguarda
a l’entorn del cercle dels nobles hostes,
ajunta les seves mans
i diu: “T’estimo!

Ara però, ja sé bé on haig d’anar
quan marxi d’aquí;
ho tinc ben clar en el meu esperit:
després d’haver-ho reconegut
només el vel de núvia m’escaurà!”

“I quan tu dius que véns de Déu,
crec que això és veritat.
Per això, malgrat afronts i escarnis,
com a la seva estimada filla,
et portaré avui mateix a l’altar.

A vosaltres nobles senyors, de passada,
us convido a una festa;
vosaltres cavallers, superbs i d’alt renom,
seguiu-me a la capella,
serà la meva més bonica festa!”