Era la Pentecosta, la festa de l'alegria,
que els boscos i els camps celebraven.
El rei va començar a parlar:
«També des de les sales,
de l’antic palau de Hofburg,
eixirà una fèrtil primavera!»

Timbals i trompetes ressonen,
les banderes vermelles onegen festives.
El rei esguardava des del balcó;
en el torneig
tots els cavallers caigueren
davant del poderós fill del Rei.

Però davant la reixa de la lliça
un cavaller negre sortí l'últim.
«Senyor! Quin és el vostre nom i emblema?»
«Si us ho digués,
tremolaríeu i tindríeu por,
perquè soc un príncep de grans regnes.»

Quan ell entrà a la lliça,
l'arc del cel s'enfosquí,
i el castell va començar a tremolar.
Al primer embat
el jove va caure del seu cavall,
i amb prou feines es va poder tornar a aixecar.

Les flautes i el violins conviden a ballar,
les torxes llueixen per les sales;
una gran ombra vacil·la al seu interior.
Ell, amb cortesia,
demana a la filla del rei,
de començar el ball amb ella.

Ell balla amb un vestit negre de ferro,
balla d’una manera esglaiadora,
fredament envolta els membres d’ella.
Del seu pit i del seu cabell
li cauen, delicades,
les seves petites flors,marcides, a terra.

I al banquet fastuós vingueren
tots els cavallers, totes les dames.
Assegut entre el seu fill i la seva filla,
amb el cor angoixat
el vell rei immòbil,
els mirava en silenciosa contemplació.

Els dos germans tenien un aspecte pàl·lid;
el convidat els va oferir la copa:
«El vi daurat us restablirà la salut.»
Els fills van beure
i el van agrair educadament:
«Aquest beure era ben fresc.»

El fill i la filla s'aferraren
al pit del seu pare; les seves galtes
mancades de tot color.
Allà on mirava 
el pare canós i espantat,
veia un dels fills morir.

«Ai las! Aquests dos fills tan estimats
que t’has endut en la joia de la joventut,
emporta-te’n a mi també, el qui ha perdut l’alegria!»
Llavors el furiós convidat parlà
amb una veu sorda i cavernosa:
«Vell! A la primavera cullo roses.»