Atura el teu cavall que esbufega,
cavaller encegat!
Cap al castell de Windeck fuig
el cérvol que t’atrau.

I davant de les imponents torres,
des de la portalada exterior en runes,
els seus ulls van rastrejar l’enderroc,
en el que el cérvol s'havia perdut.

Allà tot era solitari i silenciós,
el sol cremava amb tanta intensitat;
respirà profundament i es va eixugar
la suor del front.

"Qui em portaria el preuat vi 
un corn de vi ben ple,
vi que diuen que els cellers enterrats d'aquí
encara amaguen?"

A penes aquestes paraules rabent
s’havien enfugit dels seus llavis,
al voltant del mur cobert d'heura
es vinclà la majordoma.

La delicada, la magnífica donzella,
amb un vestit d'un blanc enlluernador,
el clauer penjat a la seva cintura
 el corn per beure alçat a la mà.

Amb deler begué d’una glopada
el vi deliciós i especiat, 
i també va beure flames devoradores
fins al seu pit.

La profunda claredat dels ulls!
L'or líquid dels seus rínxols! --
Ell va ajuntar les mans,
en una súplica amorosa.

Ella el va mirar amb compassió
i amb un aire seriós i meravellós,
va desaparèixer tan de pressa
com havia aparegut.

Des d'aleshores restà captiu
d’un encanteri a les runes de Windeck,
no ha trobat ni pau ni repòs,
i no ha conegut cap esperança.

Lliscava en un somni despert,
fantasmagòric, malaltís i pàl·lid,
incapaç de morir,
i diferent de qualsevol persona viva.

Diuen que ella se li va aparèixer
de nou després de molt de temps,
i el va besar als llavis,
i així el va alliberar de la vida.