Xiula el vent
al pendís dels avets,
les fonts brunzeixen
al llarg de la vall;
camino de pressa
a través del bosc i la neu,
moltes milles ben bé,
de cim en cim.

I encara que la vida 
a la vall oberta
es vulgui aixecar
vers els raigs del sol;
jo haig de passar de llarg
i m’estimo més esguardar
cap a on encara és hivern.

Als verds bruguerars,
a les acolorides prades,
haig de veure sempre
tan sols el meu dolor,
fins i tot a les pedres
la vida rebrota,
i ai! Només una persona
m’ha tancat el seu cor.

Oh amor, amor,
oh alenada de maig!
Tu empenys els brots
d’arbres i matolls!
Els ocells canten
als cims verdejants,
brollen les fonts
al teu brufol!

Però tu em deixes vagarejar
en obscurs deliris,
a través del brunzit del vent
per aspres camins.
Oh esclat de la primavera,
oh esplendor de les flors,
no haig de poder mai més
gaudir de vosaltres?

A l'hora solemne de la mort,
fes davallar, sagrada musa,
encara una vegada les teves plàcides cançons,
encara una vegada les dolces melodies
damunt la profunda ferida del comiat
per fer guarir el meu cor,
fes enlairar fora del cercle terrestre
la meva ànima pura i oprimida,
porta-la damunt les teves ales
perquè s'uneixi amb la llum.

Oh, llavors els sons estimats
i plens de goig m'envoltaran, 
i les cadenes que trencaré,
desapareixeran fàcilment sense fer fressa.
Veuré tot el que és gran,
el que en vida em féu feliç,
tota la beutat que ha florit per a mi,
restarà glorificada davant meu,
cada estrella que per a mi brillà,
que amb un amical centelleig
m'esguardà a través de la foscor sense esperança
del meu curt trajecte,
cada flor que l'ornamentà
em portarà les melodies;
i en aquells terribles minuts
en els que podria sagnar dolorosament,
m'embolcallaran de sons plens de goig;
i jo veuré com la transfiguració
es vessa damunt totes les coses.
Així en el goig em moriré,
dolçament engolit per un torrent de joia.

Jeia a la verda prada,
al marge de la font clara.
L’ombra dels verns refrescava
la xardor de les meves galtes.
Pensava en això i en allò
i, lleugerament entristit, somiava
moltes coses dolces i boniques
que aquest món no dóna mai.

I heus ací que del bosc aparegué
una noia, resplendent com la llum del sol.
Un vel blanc es bellugava 
a l’entorn dels seus cabells castanys.
Els seus ulls rellents i brillants
envoltats d’un blau eteri.
Espurnejants perles de rosada de tristor
humitejaven les seves pestanyes.

Un trist somriure estava a flor
de la seva dolça boca.
Ella fremia, tremolava.
Els seus ulls macats de plorar,
el seu esguard delejant d’amor,
vaig creure que em cercava,
Qui podria ser més crèdul,
més feliç que jo!

Em vaig aixecar per abraçar-la!
I ai! Ella és féu enrere.
La vaig veure empal•lidir amb rapidesa
i el seu esguard esdevingué més trist.
Em mirà tan entranyablement!
Féu un gest de la mà,
sublim i ple de sentit,
vers el cel i desaparegué.

Adéu, adéu, aparició!
Adéu, jo et conec bé!
I el significat del teu gest
l’entenc tel com cal!
Tot i que estiguem separats per un temps,
un lligam més bell ens uneix.
Allà dalt i no aquí baix
és la pàtria de l’amor.