Un esguard dels teus ulls en els meus,
un bes de la teva boca en la meva,
a la que, com jo, té un cert coneixement d’això,
li pot semblar satisfactòria alguna altra cosa?

Lluny de tu, alienada dels meus,
els pensaments em voltegen constantment
i sempre van a parar en aquella hora,
l’única: i llavors començo a plorar.

Un altre cop, les llàgrimes s’assequen de sobte:
sí, ell estima, penso jo, aquí, en aquesta serenor,
oh, no m’hauries d’abastar des de la llunyania?

Escolta el xiuxiueig d’aquest hàlit d’amor;
la meva única felicitat a la terra és la teva benvolença,
afable per a mi; dóna’m un  senyal!

A les nits de lluna
aquest cor s’oblida
de pledejar amb el destí.
El cel, ple d’estrelles,
m’envolta de pau;
llavors penso que també aquí baix
surten moltes flors;
i, renovellat, el meu mut esguard,
altrament trist, contempla allà dalt
el curs etern de les estrelles.

En elles sagnen els cors,
en elles els dolors es turmenten,
però resplendeixen serenes.
Així, arribo feliçment a concloure:
també la nostra petita terra,
plena de discòrdies i perills,
com una llum serena,
s’entrellaça en aquella diadema;
així s’esdevenen estrelles
a la llunyania!

És una noia, que del matí al vespre
sura davant la meva ànima,
una noia que sembla ben bé
feta d’encants celestials.
La veig, quan a la meva finestra
llueix l’albor del matí,
la veig, quan gentilment, la imatge
de l’estrella del vespre em fa signes.

Em segueix, fidel companya de camí,
en la calma i en el tumult,
la trobaria a les entranyes de la terra,
la trobaria fins i tot al cel.
Sura davant meu als camps i als boscos,
resplendeix als planters de flors
i brilla en l’aparença d’un serafí
a l’altar on jo reso.

 ... 

Però la imatge, que del matí al vespre,
sura davant la meva ànima,
és tan sols un producte de la fantasia,
feta d’aire i de somnis?
Oh no, per més afectuosa que l’amor
em pinti aquesta imatge angèlica,
és solament una ombra de la gràcia
que d’aquesta noia refulgeix.

A la verneda, a l'avetosa,
a la llum del sol, la lluna i les estrelles,
una imatge somriu al meu entorn.
Enfront del seu somrís prest es transforma 
el crepuscle en claror de cel
i l'ermàs en un paradís.

Xiuxiueja a l'oreig del capvespre,
llustreja a la flaire del matí,
dansa a la prada,
refila en el cant de la guatlla,
i s'emmiralla en el clar rierol
i es banya en la rosada.

Se m'apropa amb una encisadora intimitat
en la més profunda foscúria,
tan tímida i tan silent.
Cantant, em fa adormir en un dolç repòs
i, en el meu son, hi alena somnis
d'una forma meravellosament dolça.

Jo li obro els braços amb anhel,
i confiat i fervent d'amor maldo
per estrènyer-la al meu pit.
Però jo només agafo aire buit
i, il•lusòria, com un boirim,
s'esmuny del meu esguard.

Qui ets tu encisadora, irreal imatge,
benigna i bella com un àngel,
que m'impregnes de voluptat i de dolor?
Ets una missatgera d'un món millor
que em fa signes per deixar aquest ermàs
i anar a la teva terra nadiua?

Oh envola't adés! Jo et seguiré.
La benaurança es troba al teu costat, no pas aquí.
Digues-me on et puc atrapar,
i allunyat per sempre de tota pena,
enxarxar-te i ser enxarxat per tu
i mai, mai deixar-te.

La teva espasa, com és que està vermella de sang?
Eduard, Eduard!
La teva espasa, com és que està vermella de sang?
I com és que estàs tan trist? Oh!
“He mort el meu voltor,
mare, mare!
He mort el meu voltor,
i això, això em sap greu. Oh!”

La sang del teu voltor no és tan vermella,
Eduard, Eduard!
La sang del teu voltor no és tan vermella:
fill meu, confessa-m'ho amb sinceritat. Oh! 
“He mort el meu corser rogenc,
mare, mare!
He mort el meu corser rogenc,
i ell era tan altiu i fidel. Oh!”

El teu corser era vell i no et feia falta,
Eduard, Eduard!
El teu corser era vell i no et feia falta,
una altra aflicció t'oprimeix. Oh!
“He mort el meu pare!
Mare, mare!
He mort el meu pare,
i això, això turmenta el meu cor! Oh!”

I ara quin càstig t'infligiràs,
Eduard, Eduard?
I ara quin càstig t'infligiràs,
fill meu, confessa-m'ho! Oh!
“Els meus peus no tocaran mai més la terra!
Mare, mare!
Els meus peus no tocaran mai més la terra!
Vull viatjar per el mar! Oh!”

I què s'esdevindrà del teu palau i les quadres,
Eduard, Eduard?
I què s'esdevindrà del teu palau i les quadres,
altrament tan esplèndids, tan bells? Oh!
“Ai, els deixaré estar fins que caiguin i s'esfondrin!
Mare, mare!
Ai, els deixaré estar fins que caiguin i s'esfondrin,
i això no ho veuré mai! Oh!”

I què s'esdevindrà de la teva esposa i el teu infant,
Eduard, Eduard?
I què s'esdevindrà de la teva esposa i el teu infant
quan siguis al mar? Oh!
“El món és gran, deixa que hi demanin almoina,
mare, mare!
El món és gran, deixa que hi demanin almoina,
jo no els veuré mai més! Oh!”

I què ha de fer la teva mare,
Eduard, Eduard?
I què ha de fer la teva mare,
fill meu, digues-m'ho? Oh!
“Haureu de suportar la maledicció de l'infern,
mare, mare!
Haureu de suportar la maledicció de l'infern,
per el consell que m'heu donat! Oh!”