Bell com un àngel, ple de les delícies del Valhalla,
ell era el més formós de tots els jovencells,
el seu esguard era diví, com el sol de maig
reflectit per el blau mirall del mar.

Els seus besos – sensacions paradisíaques!
Com dues flames que s’abracen, com
acords d’arpa sonant uns amb els altres
en una harmonia celestial –

Els nostres esperits queien, volaven, es fonien ensems,
els llavis, les galtes abrusaven, tremolant fluïen
ànima en ànima – el cel i la terra suraven
com esvanits entorn dels amants!

Ell ha marxat – debades, ai endebades
el crida el meu sospir angoixat!
Ell ha marxat, i tota la joia de la vida
s’escola en un desolat lament!

Ella no em pogué dir la més mínima paraula,
hi havia massa gent parant l’orella;
vaig poder tan sols tímidament sondejar el seu esguard
i vaig entendre ben bé el que volia dir.
Sense fer fressa, m’he atansat vers el teu silenci,
tu, frondós tendal de fajos,
amaga, en el teu verd embolcall,
els amants dels ulls del món.

Al lluny, en un confús brunzir,
treballa el dia enfeinat
i, a través del sord bramul de les veus,
distingeixo feixucs cops de martell.
Així, penosament, l’home arrenca
el seu miserable fat d’un cel sense pietat;
però tanmateix, assolida sense esforç,
del faldar dels déus, davalla la felicitat.

Els homes mai arriben a saber com,
calladament, l’amor fidel ens fa feliços!
Només poden destorbar la joia,
perquè la joia mai els encisa.
El món no permetrà mai la felicitat,
com una presa es pot provar d’atrapar,
o bé la tens o la robes
abans que l’enveja t’agafi per sorpresa.

Sense fer fressa, s’esquitlla de puntetes,
li agrada el silenci i la nit,
fuig amb passos lleugers
d’allà on sotja el traïdor.
Oh, envolta tu dolça font
amb un ample torrent el nostre entorn
i, amenaçant amb grans onades,
defensa aquest lloc sagrat.

Sí, ho sé, aquest amor fidel
roman inútilment en el meu cor ferit!
Si tan sols em restés la més petita esperança,
prou recompensa tindria el meu dolor!

Però fins i tot és inútil l’esperança,
car jo bé conec el seu joc cruel!
Malgrat la fidelitat dels meus esforços,
l’objectiu sempre em defuig!

I tanmateix jo estimo, tanmateix espero, sempre
sense amor, sense veritable esperança;
de cap manera puc deixar aquest amor!
Per ell, a trossos se’m trenca el cor!

Com és horripilant per a mi
el primer hàlit de primavera,
que trist em sembla
el ressorgiment de les flors.

En els braços de la mare
reposaven tranquil•les,
i ara, ai las, les pobres han de sortir
a fora, al tumult del món.

Les tendres criatures aixequen
tímidament els seus caparrons:
“Qui ens crida a la vida,
a sortir d’aquesta plàcida nit?”

La primavera, amb màgiques paraules,
amb un hàlit de dolç delit,
les sedueix a sortir de les obscures portes
de la sina de la mare.

En una brillant festa nupcial
apareix l’esplendor de les flors,
però al lluny ja es troba el pretendent,
el poder del sol abrusa ferotge.

Ara llur flaire anuncia
que estan reblertes d’anhel,
tot el que fa l’aire tan sàpid i delectant,
és fill del dolor.

Els calzes es vinclen cap baix,
esguarden envers la terra:
“Oh mare, acull-nos de nou,
la vida només dóna sofrença.”

Cauen els pètals marcits,
suaument els cobreix la neu –
oh Déu, això s’esdevé a tothom,
només a la tomba es troba el repòs.

Les flors mostren els sentiments del cor,
elles pronuncien molts mots secrets,
es vinclen confiades damunt llurs tiges fluctuants,
con si les estirés l’amor.
Vergonyoses, s’amaguen en el fullatge protector,
con si l’anhel les pogués trair per ser robades.

Elles mostren amb una dolça, encisadora imatge,
l’esperit de les dones, de les noietes;
elles mostren la bellesa, la gràcia, la dolcesa,
elles mostren la utilitat de la vida:
és amb la poncella, tan secretament enllaçada,
que el jovencell aconsegueix la perla de l’esperança.

Elles teixeixen els pensaments de l’anhel i de l’aflicció
amb fils de colors per fer flairoses vestimentes.
De res serveixen les hostils barreres de la separació,
les flors anuncien la pena.
El que la boca, per prudència, no pot dir
ho gosarà la benvolença planyent-se en les flors.

Tu, sagrada, incandescent vermellor del capvespre!
El cel es vol fondre en el teu esclat,
així marxen els màrtirs lluny d’aquí
somrient benèvols tot morint d’amor.

Les muntanyes, silents i grises a l’alba,
són lluminoses i roents quan mor el dia,
el cigne en les aigües color de porpra,
i cada tija en la rosada d’argent!

Oh sol, llum divina, mai ets
tan esplèndid que com quan et retires,
de grat voldries arrossegar-nos cap allà,
vers la deu primigènia de la teva esplendor.