El jovencell sospira damunt el mar verdós,
ell arribà aquí venint d’una costa llunyana,
voldria tenir unes ales poderoses
que el portessin a la seva pàtria,
la que l’enyorança eternament li recorda,
en un vol fressós.

“Oh enyorament! Patiment insondable,
per què tortures aquest jove cor?
L’amor no et pot foragitar?
Aquest fruit que tan esplèndidament madura,
acaronat d’or i de porpra líquida,
el vols abrusar amb el teu foc mortal?

Jo estimo, m’enfurismo, jo l’he vist,
ella fendia l’aire amb un terbolí tempestuós
damunt d’un carruatge portat per lleons,
vaig haver de suplicar-li: oh, deixa’m anar amb tu!
La meva vida és llòbrega i desflorida;
vols refusar la meva petició?

Ella m’esguardà amb un benèvol somriure;
el tronc de lleons ens portà a Tràcia,
i allà vaig estar al seu servei com sacerdot.
El boig és coronat amb benaurada felicitat
però l’home lúcid recula tremolant;
cap déu estarà disposat a ajudar-lo.

Allà, darrere la muntanya, en la llum morent
del capvespre, s’adorm la vall on vaig néixer;
oh, si jo estigués a l’altre costat de les aigües!”
El jovencell sospira. Però el so dels címbals
anuncia la deessa; ell cau de les altures
a terra, en un lloc boscós.