Puix que haig de renunciar
a tot el que demana el meu cor,
deixa’m besar aquest llindar
que el teu formós peu ha trepitjat.

Si com cavaller no puc mai
tenir el plaer de caminar al teu costat,
deixa’m almenys, com un patge,
acompanyar-te sempre a la missa.

Jo seré fidel i discret,
de dia, atent al més petit signe,
de nit, jauré al teu llindar
encara que hi hagi tempesta o pedra;

amb modestes salutacions,
cada matí et portaré roses fresques,
i als vespres, als teus peus,
et cantaré cançons amb la guitarra;

embridaré el blanc corser
quan et vingui de gust anar a cacera,
en tota l’extensió del bosc,
servicial, et portaré la llança i el falcó;

a les teves cites amoroses,
jo mateix portaré la torxa
i a la porta, amb l’espasa desembeinada,
vetllaré quan tu besis un altre.

I tot això sense plànyer-me,
sense súpliques, ni en veu alta ni baixa,
si, després que s’acabi el dia,
la recompensa sigui tot just un somriure;

si, com estrelles benefactores
que governen tot el meu ésser,
tan sols els teus ulls, des de la vasta llunyania,
m’obsequiïn amb un únic llambrec.