Puix que només sofriment i passió
m’han assetjat en la teva captivitat,
ara poso el meu cor a vendre.
Digueu, a algú li fa gràcia?

Si haig de dir en quant l’avaluo,
tres escuts no són pas massa.
Mai anava a la mercè del vent,
obstinat, restava dins la xarxa.
Però, ja que la necessitat m’urgeix,
ara poso el meu cor a vendre,
l’ofereixo a qui més me’n doni –
digueu, a algú li fa gràcia?

Silenciosament, cada dia em mortifica
i ja no em fa gaudir.
Ara, qui fa una proposta? Qui en dóna més?
Que se’n vagi ell i els seus antulls!
Puix que és obvi que són malignes,
poso ara el meu cor a vendre.
Si fos un cor alegre, bé que el guardaria –
digueu, a algú li fa gràcia?

Si el compreu, jo viuré sense afliccions.
El podeu tenir si us agrada!
Doncs bé, qui el compra? Qui el vol prendre?
Que tothom digui quant ofereix.
Un altre cop abans del cop de martell
poso el meu cor a vendre,
perquè hom pugui decidir –
digueu, a algú li fa gràcia?

Ara al primer, al segon i al tercer
cop de martell, remato la subhasta!
Adjudicat! Que et porti la felicitat;
pren-lo, tu estimada meva!
Marca’l amb un ferro roent
tal com es fa amb els esclaus;
car jo et regalo el meu cor,
encara que no et faci gràcia comprar-lo.