Estimo l'hora baixa del dia que mor
quan el sol ja cansat declina
i, en l'onada de la mar tranquil·la,
veig el darrer raig llanguir.

En aquell moment, em torna al cor
un temps més feliç que aquest;
en aquell moment, dolcíssim i trist,
t'adreço, estimada dona, el sospir.

Els ulls immòbils i immòbil el pensament,
jo contemplo la llenca resplendent
que m'arriba del serè, del serè ponent,
el plàcid solcar, solcar del mar

i desitjo que aquell sender daurat
m'encamini per el rastre infinit
com si la meva cansada vida,
cap a un port de pau, m'hagués de conduir.

Qui fou el meu pare, quina és la meva pàtria,
en va la gent em pregunta;
del primer, mai n'he sabut res i és pàtria meva
la terra que una flor, que un fruit em dóna.

Arreu on el destí m'assenyala un camí,
jo trobo un somriure, trobo un amor;
per què hauria de pensar en el passat
si l'hora present m'omple el cor de joia?

Podria, és veritat, demà un tèrbol vel
torbar el caire de l'aura serena,
però si avui l'atzur del meu cel resplendeix,
per què entristir-me per un futur incert?

Jo sóc una planta que el gel no desfulla,
que repta en escreix el rigor de l'hivern;
si aquí cau una branca, allà en rebrota una altra,
tot l'any estic carregada de flors.

Bell astre de la terra,
llum amorosa i bella,
com desitja aquesta ànima
oprimida i presonera
trencar ses cadenes
i, lliure, volar cap a tu!

Els inconeguts habitants
que m'amagues, oh estrella,
s'abracen als àngels
amb amor purament fraternal,
fan, d'harmonia amb els àngels,
sonar la teva esfera.

Els nostres afanys i culpes
són per a ells secrets,
desapercebuts i plàcids
passen els dies i els anys,
sense que cap pensament els numeri
ni els recordi amb tristor.

Bell astre del vespre,
gemma que el cel alegres,
com aixecarà aquesta ànima
oprimida i presonera,
de la seva terrenal presó,
cap al teu bell raig, el vol!

L'escura-xemeneies! 

Sóc lleig i negre,
emmascaro a tothom que se m'acosti;
vaig sempre malforjat
i descalç per tot arreu.

Ah! Qui fóra més feliç que jo
sobre la terra, no ho podria dir.
        Escura-xemeneies! 
Senyores i senyors l'escura-xemeneies
us salva del foc per quatre calés.

Jo em llevo abans que el sol
i, de tota la ciutat,
omplo els carrers amb els meus crits
i no tinc cap enemic.

Ah! Qui fóra més feliç que jo....

A voltes pujo per les teulades,
a voltes vaig per les cambres;
amb el meu nom, faig que la canalla
estiguin atemorits i quiets.

Ah! Qui fóra més feliç que jo...

Si tranquil al teu costat,
dona meva, algú em veu,
o em creu plenament feliç
o guarit de l'amor;

però no pas tu que ben bé saps com
esquinçat i oprimit tinc el cor.

Com un llac que, estagnant,
sembla que dormi i a penes es mogui,
però que en les fondàries engendra tempestes
inconegudes per al vianant,

tot i que aital calma tinc al semblant,
hi ha desori al fons del meu cor.

Si un sospir, si un plany,
em refrena el temor,
de l'amor que m'encén 
no empetiteixo l'intens ardor.

Com una llàntia en un monument
crema invisible al meu cor.

I viurà tot i estar reprimit,
tot i privat de confort
i viuria encara que mort
si ho volgués el teu rigor,

ja que ell mateix es nodreix,
l'amor, en un noble cor.

Serviu-me el vi! Només tu, oh copa,
de tots els gaudis terrenals, no ets mentidera,
tu, vida dels sentits, delícia del cor.
Jo vaig estimar; m'enardiren dos esguards fatals;
cregué en l'amistat de la noia sense ales,
follia dels anys primerencs, fantasma il·lusori.

Serviu-me el vi, delícia del cor.

L'amic, l'amant, se'n van amb el temps,
però tu no tens por del que tot fa malbé:
l'edat no t'afecta, t'acreix la virtut.
Desflorit l'abril, caigudes les roses,
tu ets qui alegra els neguits punxents:
ets tu qui retorna la joia que fou.

Serviu-me el vi, delícia del cor.

Qui millor guareix les ferides del cor?
Si tu no ens donessis el cep provident,
fóra immortal el sofriment humà.
Serviu-me el vi! Només tu, oh copa,
de tots els gaudis terrenals, no ets mentidera,
tu, vida dels sentits, delícia del cor.