Veu de la coloma del bosc
 Coloms de Gurre! L'angoixa m'ha turmentat
 durant tot el camí damunt de l'illa!
 Veniu! Escolteu!
 Tove és morta! La nit s'ha posat als seus ulls
 que eren el dia del rei!
 El seu cor s'ha aturat,
 però el del rei batega furient, 
 mort i furient tanmateix!
 Ressembla estranyament una barca damunt les onades
 quan, per entomar-les, els seus taulons connivents es dobleguen,
 el timoner jau mort i la barca resta entortolligada en les algues profundes.
 Ningú els porta cap missatge,
 la ruta innavegable.
 Llurs pensaments eren com dos rius
 que flueixen un a costat de l'altre.
 Cap on van ara els pensaments de Tove?
 Els del rei erren estranyament perduts
 cercant els de Tove,
 però no els troben.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 He vist el taüt a les espatlles del rei,
 Henning el sostenia;
 fosca era la nit, només una torxa cremava 
 en el camí,
 la portava la reina a dalt dels merlets
 amb pensaments àvids de venjança.
 Llàgrimes, que ella no volia plorar
 li brillaven als ulls.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 He vist el rei caminant amb el taüt,
 vestit amb gipons de camperol.
 El seu cavall de batalla, que sovint el portà a la victòria,
 arriava el taüt.
 Els ulls enardits del rei cercaven
 un esguard,
 insòlit, el cor del rei volia escoltar
 una paraula.
 Henning parlà al rei,
 però ell encara cercava una paraula, un esguard.
 El rei obre el taüt de Tove,
 mira fixament i escolta amb llavis tremolosos,
 Tove ha emmudit!
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 Un monjo volia estirar la corda
 per tocar a vespres,
 però veient qui portava el carruatge,
 es feu càrrec del fúnebre missatge,
 el sol es ponia mentre la campana
 tocava a difunts.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 Fou el falcó de Helwig
 que, cruel,
 esquinçà la coloma de Gurre!