El dia, xafogós,
s’esblaima, i ara
en aquesta fresca
abelleix de reposar
als qui a 
la festa del plaer
ara s’estrenyen
pit contra pit.

L’hàlit de la nit
desplega les seves amples ales:
“Qui estima, vetlla també
en aquesta hora....”
Besa l’onada
i ella es lliura a ell
de seguida
perquè l’estima....

Oh gran festa!
Oh bella nit!
Ara es revelarà
tota l’esplendor
que ocultada pel dia
restava en el dubte,
en l’angoixa i l’aflicció –
Ara es fa de dia!

Silent, de la costa un vaixell
trontollant es fa a la mar –
És que deixa la terra
aquesta mort assassina?
Endebades havia estat 
aquí convocada:
el déu de la vida
és l’amo del món!....

Què és aquest vehement xiuxiueig
al llarg del camí?
Qui suplica tan àvidament?
Qui sospira tan angoixosament?
Una cosa inaudita
senten ara les teves orelles –
sedueix com un verí:
què s’esdevé aquí?

El sentit dels sons
m’és conegut,
per tant, tu preciosa,
dóna’m la mà:
jo sé com
commoure el teu cor,
et portaré
al país de les meravelles....

Amb un dolç estremiment
deixa’t anar.
De què serveix el teu titubeig?
El teu destí està decidit!
Callen les veus.
Qui vetlla estima!
Seràs meva
aquesta mateixa nit!

Aquest és el dia en el que tota la pena s’oblida.
Vosaltres germanes, escolteu: el santificat és a prop.
L’anuncia el remoreig dels xiprers,
i el nostre deure ens fa senyals, allà, davant nostre.

Fem ressonar per a ell el nostre ombrívol cant,
perquè el seu formós sol caigui com una rosada,
ens movem a l’entorn de la columnata del seu temple blanc,
i cadascuna de nosaltres va abillada com una núvia.

Mireu, allà baix, on corren els frescals rierols,
allà, avui, passegen homes i dones tots nus;
feliços, beuen de la flaire i els sons de les prades,
i tots esguarden vers el cel blau.

I tots s’alegren i cullen
les grans flors de joia d’aquest món.
Nosaltres però, ens volem inclinar davant el fruit
que cau, daurat, entre el somni i el despertar.

Et portarem en una safata d’argent
vers el temple, arran de la llança i l’escut.
Ens agenollarem: escampa el teu perfum, oh fruit,
i refulgeix per al poble la seva glorificada imatge!

Perquè has despertat els meus ulls a aquesta llum daurada,
perquè el teu èter flueix al meu entorn;
perquè jo endalt, vers el teu èter, adreço un esguard humà
que noblement el gaudeix; 
perquè m’has donat un esperit immortal que pensa en tu, Divina, 
i en el meu cor bategant,
Benigna, m’has donat la benèfica admonició del dolor
i la recompensa de la joia;
perquè m’has donat una lira per fer sonar els pensaments de l’esperit
i els sentiments del cor,
has donat corones de glòria i fortuna en l’amor als teus fills més superbs,
i a mi m’has donat una lira,
per tal que els sentits inebriats s’inspirin en un enardiment més elevat,
la vida es representi més bella,
més bella s’emmiralli la veritat en el cristall de la poesia,
més clara resplendeixi la foscúria:
així doncs, Gran Deessa, fins que les Parques no em reclamin,
el sentiment d’aquest cor,
ple de tendresa infantívola, en raigs flamejants de gratitud,
de la daurada lira brollarà,
inexhaurible, la teva lloança, sublim creadora,
que aquest esperit creatiu
s’enllaci al teu cor maternal en una pura abraçada
fins que l’esquinci la mort!

Una boira matinal, Lila,
embolcalla la teva torre.
No l’haig de veure
per darrera vegada!
Però em voletegen
mil imatges
de records feliços
càlidament sagrats al meu cor.
Com quan ell era allà,
testimoni del meu goig,
com quan tu per primera vegada,
tímida i afectuosa,
amb el foraster
et trobares
i tot d’una
li llançares
flames eternes.
Xiula, vent del nord,
amb les teves mil llengües de serp,
a l’entorn del meu cap!
No el faràs vinclar!
Millor que facis vinclar
els caps de les joves branques
privades de la maternal
presència del sol.

Amor omnipresent!
Abrusant em penetres,
afrontes els temporals,
els perills del cor,
tu has abocat
al meu precoçment mústic cor
una doble vida,
joia de viure
i coratge.