La Donzella de la Muntanya

Oh, si coneixes el somni, i si coneixes la cançó,
sempre recordaràs les notes
i amb el temps et pots equivocar,
però mai seràs capaç d’oblidar.
Oh, encisadora!
Tu viuràs amb mi.
En la muntanya blava giraràs la teva filosa de plata.

[ ... ]

No t’espantarà la dolça nit,
quan el somni desplegui les seves ales
per a esforços més suaus dels que et pot oferir el dia,
i uns sons més delicats que els de les cordes.
El turó ens gronxa dolçament,
els conflictes s’esvaeixen,
i la llum del dia no coneix aquestes hores de felicitat.

[ ... ]

No has de tremolar per l’amor apassionat,
que peca, plora i oblida.
Els seus braços tenen gana, el seu cor és dòcil,
i pot dominar  les feres salvatges.
Oh, encisadora!
Tu viuràs amb mi;
En la muntanya blava giraràs la teva filosa de plata.

És petita i trista i esvelta
amb trets obscurs i purs,
d’ulls grisos i profunds
i un tarannà dolç i somniador.
És quasi com si un sortilegi
la dominés.
En els seus moviments, en les seves paraules
i ha una calma apaivagant.

Sota el seu front, petit i graciós,
brillen els seus ulls com a través de la boira;
semblen estar contemplant 
el fons d’un altre món.

[...
...
...
...]
Només el seu pit és destacat i fort,
i hi ha una tremolor en la seva boca pàl·lida.
És tremolosament fràgil i delicada,
i al mateix temps, encisadora i jove.

Mireu com és aquí tot blau!
Ara, estimades vaques, podem reposar.
Oh, quins gerds més bells,
la falda del turó n’està plena!
Mai havia vist una cosa semblant!
Que bé s’està a la muntanya!
Ara menjaré tot el que pugui;
m’hi quedaré fins al vespe.

[ ... ]

Però i si arriba el gran ós!
Aquí hi ha prou lloc per a tots dos.
Mai gosaria discutir
a un individu tan magnífic!
Només li diria: “sigui servit!
No s’ha d’avergonyir. 
No el molestaré gens;
agafi tot el que vulgui.”

Però si fos la guineu roja,
tastaria el meu bastó;
La  colpejaria fins a la mort,
encara que fos el germà del Papa.
Quina brivalla, múrria i intrigant!
Roba vaques i ovelles,
i encara que sigui tan bella,
no té orgull ni vergonya.

I si fos el llop pervers,
tan vil i dolent com l’agutzil,
agafaria una vara de fusta
i n’hi donaria una de bona.
Sempre està degollant
els xais i ovelles de la mare;
Oh, sí! que vegi el seu morro,
i veurà el que li passa!

I si fos el bell noi
d’allà baix, a Skara-Bròte,
també ell rebria quelcom a la boca,
però quelcom, espero, molt diferent.
Oh, quines ximpleries penso!
Comença a fer-se tard...
més val que m’ocupi del ramat...
la Dokka  somnia en sal.

És diumenge i està asseguda pensarosa  en el turó, 
i té dolces pensades;
i el seu cor batega pesadament en el seu pit,
i se li desvetlla un tímid somni.
De sobte, l’encanteri s’estén pel turó,
ella es ruboritza;... arriba ell, el noi que estima.

Confosa, voldria amagar-se, 
però aixeca tímidament els seus ulls;
les seves mans càlides es busquen,
i allà estan, sense saber què dir.
Llavors ella crida admirada:
“vaja, que alt que ets!”

[ ... ]

I quan el dia es converteix suaument en vespre,
es contemplen plens d’enyor,
els seus joves braços s’estrenyen en els seus colls,
i tremoloses, una boca cerca l’altra.
Tot desapareix, i en el vespre temperat
ella s’adorm benaurada en els seus braços.

Aquell tarambana ha embruixat la meva ment;
estic agafada com un ocell en una gàbia;
el tarambana, camina  ben segur...
sap que l’ocell no intentarà escapar.

Oh, si volguessis lligar-me amb nusos i cordes,
lligar-me fins que les cordes em cremessin!
Si volguessis lligar-me fermament a tu,
el món sencer desapareixeria del davant!

Si jo pogués fer màgia, fer sortilegis,
m’agradaria créixer dins d’aquell noi;
voldria desenvolupar-me dintre teu,
i estar simplement dintre teu.

Oh, tu vius al fons del meu cor,
has pres possessió dels meus pensaments;
el més petit pensament que m’arriba,
em parla dolçament de tu, de tu.

Quan el sol brilla en un cel pur,                                   
només et veu a tu, que ets a tots els meus pensaments;
quan el dia cau i arriba la foscor,
creus que de debò pensarà en mi aquesta nit?

[ ... ]

Oh, tristesa i festa
i bufa i baldufa.
en un dia semblant;
Oh, pessigada i becaina
i traveta i parany
d’aquesta manera.
i és queda’t - al - sol,
i és juga - en - el - sol,
i és lluïssor - en - el  - turó,
i és besllum - en - el - turó,
i són rialles,
i commoció
en un dia assolellat.

Oh, una pessigada al coll,
oh, un remullada en el vessant,
i tot de puntetes;
0h, una correguda en cercle,
i ensopegar i entabanar
i ai, ai!
i  és besar -  al  - sol,
i és jeure  - al -  sol,
i és joia -  al -  turó,
i és soroll -  al -  turó,
i és agitació,
i lluïssor,
i un racó tranquil.

Oh, traveta i parany,
i un picament de mans al vaset
i el que aconseguiràs!
Oh, tisorada i mossegada,
i un petó al nas,
això ho pots prendre.
I és rebolcar -se  - en - un -  cercle,
i és una cançó - en -  un -  gronxador,
i és una pujada - de- puntetes,
i és una embranzida - en el - teu - peu
i és heisa
i és hopsa
i tra-la-la.

Ella conta els dies i les hores i els vespres inacabables
fins que arribi diumenge; ha promès tan lleialment
que fins i tot si cauen rocs des del cim de la muntanya
es trobaran en la cabana del pastor.
Però el diumenge arriba i se’n va,  amb pluja i boira;
ella seu sola, plorant, sota els arbusts.

[ ... ]

Com un ocell, ferit sota les ales
degota sang, així cauen les seves cálides llàgrimes.
S’arrossega malalta i tremolosa cap a casa i cap al llit,
i s’agita i sanglota durant tota la nit.
El seu cor està trencat i les galtes li cremen.
Ara es vol morir; ha perdut el seu amant.

Tu, rierol arremolinat,
tu, rierol arrissat,
corres càlid i clar.
i esquitxes límpid
i llisques sobre les pedres,
i cantes i murmures
molt fluixet per a tu mateix,
i brilles a la llum del sol amb les teves onades lleus.
Oh, aquí reposaré, reposaré..

Tu, rierol pessigoller,
Tu, rierol tremolós,
corres alegre pel brillant desnivell,
esquitxant i xipollejant,
cantant i sospirant, 
xiuxiuejant i murmurant,
sota la teva casa frondosa,
amb onades meravelloses i un repòs assossegat.
Oh, aquí somniaré, somniaré..

Tu, rierol mormolejant,
Tu, rierol cantador,
fas el teu llit sota la molsa suau.
Aquí somnies
i et perds,
i  xiuxiueges i cantes
en el gran silenci,
guarint els mals del cor i la cruel enyorança.
Oh, aquí recordaré, recordaré.

Tu, rierol caminador,
Tu, rierol escumós,
en què pensaves durant el teu llarg viatge,
entre espais desolats
o amb arbusts i flors?
Quan lliscares sobre les pedres,
i trobares el teu camí?
Veieres algú tan solitari com jo?
Oh, aquí oblidaré, oblidaré.

Tu, rierol xiulant,
Tu, rierol ondulant,
jugues en el bosc i cantes en el silenci.
Somrius al sol,
rius en la teva solitud,
i  corres tan lluny
i aprens tant...
Oh, no cantis el que ara estic pensant!
Oh, deixa que tanqui els ulls!