Sento el portaló que es mou?
Fa soroll la balda?
No, és el bufar del vent
que xiula entre els pollancres.

Oh abilla’t, verd taulat cobert de fullatge,
tu has de rebre la que vindrà radiant d’encís!
Branques, formeu una estança ombrívola
per acollir-la secretament en la nit captivadora,
i tots vosaltres, ventijols falaguers, desperteu-vos
i jugueu, esplaieu-vos, amb les seves galtes color de rosa,
quan els seus peus delicats, amb un pas lleuger,
portin la seva formosa càrrega al tron de l’amor.

Calla, qui s’esquitlla entre les bardisses
i les fa cruixir amb el seu pas apressat?
No, era només un ocell que fugia
espantat dels matolls.

Oh dia, apaga el teu brandó!
Endavant, mística nit amb el teu encisador silenci!
Escampa al nostre voltant el teu crespó purpuri,
cobreix-nos amb un misteriós ramatge!
El goig de l’amor s’enfuig de qui para l’orella,
fuig del llambrec d’espectadors indiscrets!
Tan sols Hèsper, el silenciós, és l’únic que,
amb quiet esguard, té el dret de ser el seu confident.

Se senten de lluny, fluixet,
unes veus xiuxiuejant?
No, és el cigne que llisca
en cercles a l’estany argentat.

A les meves orelles ressona un flux d’harmonies,
la font brolla amb un agradable mormol,
la flor es vincla sota la besada del vent de ponent
i veig tots els éssers com es bescanvien el goig,
el raïm fa senyals, els préssecs inviten al gaudi,
expectants, creixent esponerosos darrere el fullam,
l’aire, submergit en un corrent ple d’aromes,
absorbeix l’ardor de les meves galtes brusents.

Sento el ressò de passos?
Se sent una remor allà a l’emparrat?
Una fruita ha caigut allà
pel pes de la pròpia saó.

L’esguard flamejant del dia s’apaga
en una dolça mort i els colors empal·lideixen;
atrevits, en l’encisadora llum del capvespre,
s’obren els calzes que detesten la seva ardor,
silenciosa, la lluna aixeca el seu rostre radiant,
el món es fon en un gran bloc de tranquil·litat,
el cinyell es deslliga de totes les sensacions
i tot el que és bell se’m mostra despullat.

Veig llostrejar allà una cosa blanca?
Brilla com un vestit de seda?
No, és el pampallugueig d’una columna
davant el tancat de teixos.

Oh cor impacient, no et delectis més
jugant amb dolces imatges irreals,
els braços que les volen abraonar estan buits;
cap ombra de felicitat pot entebeir aquest cor,
oh, porta la meva estimada al meu costat,
deixa que m’acaroni la seva tendra mà,
o tan sols l’ombra de l’orla del seu mantell!
I el meu vacu somni prendrà vida.

I suaument, com des de dalt del cel,
aparegué l’hora de la benaurança,
ella s’apropà, sense ser vista,
i despertà l’amic amb una besada.