Conec una noia que mirava profundament
als ulls d’un xicot de cabells arrissats,
i tant si estava desperta o adormida,
ella el volia tenir als seus braços.
Ella digué: Tu m’has llevat la pau,
de pena haig d’acotar el meu cap,
car tot el meu sentir i pensar ets tu
i tot el meu somiar i anhelar.

Conec també un xicot que es va fer home,
ell cantava i tocava el violí,
i abans que el joiós estiu s’acabés,
la noia esdevingué seva.
Ella digué: I quan ell m’agafa amb els braços
i m’estreny una i altra vegada,
per a mi, és com si un àngel batent ses ales
davallés del cel.

I prop del rierol, on pengen les branques del salze,
es van ajeure tots dos damunt la molsa,
i fou llavors quan ell ardentment l’abraçà,
una rosa florida i fervent.
Tremolant el seu cos, ella s’arrimà amb ell
en l’inebriant goig de l’amor,
ella rigué, ella plorà, la dona feliç,
i, per ell, hagués volgut donar la seva vida. –

Traït l’amor, la fidelitat trencada, --
ell la deixà i anà a córrer món
i xiulant i tocant el violí foragita el seu penediment
i besa i amanyaga altres dones.
Marcida és la rosa, esfullada i sense pètals,
la tempesta l’arrabassà del tancat,
malmesa i trepitjada, robada del seu perfum,
així la vaig veure, llençada al camí.