El pelegrinatge de la rosa

Cor de dones:
Els aires de primavera porten
la salutació d’amor del món,
els grillons de glaç es trenquen,
verdegen els camps erms.

Surten les primeres flors
de les prades verdes,
i amb ulls d’infant ens esguarden
com vedells a primavera.

Amb roba verda de maig,
ricament brodada de flors,
per a la joia de la Pasqua,
tots els arbres s’han ornat.

Oh sacre temps de primavera!
Tu asseques les llàgrimes silents
que els anhels dels nostres cors
han vessat en la pena més profunda.

En molts cors hivernals ressonen
també les teves campanes de festa,
i molts gèrmens de joia
es desperten a un goig novell.

Tenor solo:
Ha arribat el dia de Sant Joan,
el dia de noces de la terra,
quan ella com una núvia,
resta al cor de l’estimada primavera.

La nit silenciosa cobreix amb un vel
el somni de la natura.
La pàl•lida llum de la lluna
vagareja per boscos i camps.

Les petites fulles remoregen
a penes audibles a l’arbre,
i a l’entorn del canyís i dels nenúfars,
sura el repòs i els somnis del capvespre.

Contralt solo:
Què és allò que a aquella prada
canta tan encisador
i dessota l’herba de primavera
ressona meravellosament?

Cor dels elfs:
Dansem, dansem
en la nit amorosa,
fins que del son, el dia
es desperti a l’aurora,

fins que la flor, de la rosada,
begui nova vida,
amunt, amb un cant de joia,
l’alosa s’enlaira.

Tenor solo:
I mentre cantaven, senten
una tendra, planyívola melodia.
De sobte s’atura la dansa que amb garbull brogia
i tots escolten el cant.

La rosa:
La primavera ha tornat,
ha cridat: “Amunt, desperteu!”
De què em serveix el floriment
si el meu cor s’ha trencat d’anhel ardent?

Quan les donzelles m’acaronin,
quan elles cantin llurs cants d’amor,
em planyo perquè per a nosaltres, pobres roses,
no floreix mai una primavera d’amor!

La reina dels elfs:
Tu nècia criatura,
desitges el goig de l’amor,
feliç tu, que de les seves penes
fins a aquesta primavera res n’has sabut.

La rosa:
Voldria suportar tot el dolor,
em sento forta!

La reina dels elfs:
Tu, petita rosa, tu?
Vols deixar el nostre reialme,
on la pau i la benaurança regnen eternament?

La rosa:
Oh, deixa’m esdevenir una donzella.
Deixa’m estimar com ho fan les donzelles!

La reina dels elfs:
Si tu, petita rosa, ho demanes, que sigui així!
A la terra els homes esmenten
les donzelles com imatge de roses;
que la rosa esdevingui una donzella!
I que així s’acompleixi aquesta sentència!

I tu portaràs una rosa
que serà la teva protecció!
El qui la posseeixi participarà
al més pur goig terrenal.

Però ves amb compte, si mai la perds,
llavors hauràs de deixar la vida!
Però no per molt de temps! –
Un hàlit de primavera et retornarà
com rosa al teu país natal.

Cor dels elfs:
Dansem, dansem
en la nit amorosa,
fins que del son, el dia
es desperti a l’aurora,

fins que la flor, de la rosada,
begui nova vida,
amunt, amb un cant de joia,
l’alosa s’enlaira.

Tenor solo:
Així cantaven i ja clareja,
un ocell canta al matí que encara dorm,
el món es desperta a un goig novell,
a un nou dolor, a una nova pena.

I com un llamp ha desaparegut
l’airívol estol dels elfs,
tan sols una llenca argentada a la prada
palesa on havien estat.

La formosa rosa-infant obre
els seus ulls com si somiés encara.
Un vent matinal fresc i perfumat
li gita flors de pomer als seus cabells;

una petita rosa, brillant a la llum del matí,
floreix, molt significativa, al seu pit.

La rosa:
On sóc?
És realitat o és un somni?
No, no, no és cap encanteri;
com donzella caminant per el món
seré feliç gràcies a l’amor.

Tenor solo:
Ella puja tranquil•lament al tossal;
allà, davant dels seus ulls
s’estén l’àmplia vall resplendent
envoltada de boscos.
Ben aviat arriba a la porta de la primera casa,
hi entra i demana gentilment
aixopluc.

La rosa:
Sóc una pobra òrfena
que ha perdut els seus estimats.

Marta:
Tens un certificat, un document
perquè m’ho pugui creure?

La rosa:
Ai no!
Si la meva súplica no us commou –

Marta:
La compassió dóna fruits amargs,
si acollim gent com tu a casa,
el repòs i la pau solen marxar,
i ara, ves-te’n! 

La rosa:
Oh, escolteu-me benignament,
jo us recompensaré tot el que fareu
per a mi, amb la sang del meu cor.

Marta:
Prometre és molt fàcil amb paraules,
ves, truca a la casa del veí!
Ves-te’n! 

Tenor solo:
Fou el primer dolor de la rosa!
Cercant reconfort ella esguarda vers el cel;
i sota la vermellor del capvespre
la reina de les flors segueix el seu camí.

Una modesta caseta solitària
atrau ara el seu esguard.
Adossada al cementiri,
guarnida tot a l’entorn per lilàs;

a través de la porta oberta es veu una creu i una làpida,
transfigurades per la llum daurada del capvespre.
Ella hi entra, allà hi ha un ancià
vinclant el cap, blanc com l’argent,

ell cava amb la pala a la mà,
una fossa a la terra verda.

La rosa:
Per a qui és aquesta fossa, profunda i petita?

L’enterrador:
És per a la filla del nostre moliner.

La rosa:
Oh pobra germana, profunda condolença!

L’enterrador:
Una mort penosa, una mort dolorosa,
morir d’un cor trencat.

La rosa:
Com haig d’interpretar les teves paraules?
L’amor fidel comporta aquests sofriments?

L’enterrador:
A qui ferventment ha estimat i fou traït,
li toca la sort de morir –
només pot ser guarit del seu dolor
a les entranyes maternals de la terra.

La rosa:
Oh germana, profunda condolença!

L’enterrador:
Mira, amb fúnebres cants arriba 
al llarg del camí el seguici mortuori.

Cor:
Com les fulles als arbres,
com les flors es marceixen –
com el borrissol de les plantes
que s’emporta el vent.

Així passa
el mes de maig de la vida,
abans de què ens en fem càrrec,
la tomba cobreix
el que la vida 
ha donat de bo!

La rosa:
Oh germana, profunda condolença!

Cor:
Espargim flors damunt la teva precoç sepultura
pregant en silenci.

L’enterrador:
Que la terra no et sigui feixuga!

Cor:
Et retornem a la terra,
tu que fores la nostra esperança, la nostra benaurança.

La rosa:
Descansa en pau!

Cor:
El dolor ens ha acompanyat fins a la tomba,
el dolor va amb nosaltres fins a la casa mortuòria!

La rosa:
Reposa en pau!

Tenor solo:
Ha rodolat al fons el darrer terròs,
s’ha vessat la darrera llàgrima;
i en silenci tornen a casa,
els qui han acompanyat la filla del moliner a la tomba.

L’enterrador també abandona aquell lloc,
tan sols la donzella resta allà de genolls a la tomba.
Al cel intensament blau ja brilla
el daurat centelleig de les estrelles;

la llum de la lluna sotja entre el fullatge dels til•lers
com si volgués trobar quelcom estimat.
La pelegrina s’aixeca
i va vers la porta del cementiri.

L’enterrador:
Cap on vols anar, la nit s’esdevé humida.

La rosa:
L’esplendor de les estrelles m’il•lumina el camí de retorn.

L’enterrador:
Pensa-t’ho criatura, com si jo fos el teu pare:
resta aquesta nit a la meva cabana,
tot el poc que posseeixo
serà teu, criatura.

La rosa:
Et dono les gràcies – amb un nou delit per la vida,
les teves amicals paraules omplen el meu cor –
et seguiré fins que apunti el matí,
seré la teva hostessa, pare meu.

L’enterrador:
Veus, les parets són nues.

La rosa:
I aquella garlanda, allà amb una cinta blanca?

L’enterrador:
Això és el meu bé més preuat;
la meva esposa que reposa allà fora,
portava aquesta garlanda als seus cabells rossos
quan esdevingué meva a l’altar.

Però deixem reposar els morts,
ara dormen en pau.
Que Déu ens doni la custòdia dels àngels
mentre dormim aquesta nit.

La rosa:
Que ells et protegeixin i a tota la bona gent!

L’enterrador:
Que dormis dolçament! 

La rosa:
Gràcies, Senyor, allà dalt al país de les estrelles,
tu m’has conduït vers una mà paterna
i a la copa del sofriment hi ha caigut
una gota del cel, dolça i fresca;

ara, que el repòs sigui concedit a la fatigada,
perquè, enfortida, pugui mirar al nou dia
i afrontar tot el que portarà!
(Adormint-se).
Potser pensen en mi?

Cor dels elfs:
Germaneta!
A la llum de les estrelles, no sents
la nostra cançó?
No sents les delicades campanetes,
poncelles de roses?
A la llum de les estrelles, no sents
el cant dels elfs?

No et deixis entabanar,
torna amb nosaltres,
no esperis la felicitat!

Només amb nosaltres,
al reialme dels elfs,
habita la felicitat,
mentre que el dolor i la pena
habiten al cor dels humans.

Germaneta!
En els teus somnis no ressona
la nostra salutació?
A la llum de la lluna, no sents
les nostres besades?

No et deixis entabanar,
torna amb nosaltres,
no esperis la felicitat!

Creus de veritat que a la terra
habita la felicitat duradora?
En les llàgrimes del dolor
moren tots els llambrecs de la joia.

Petita rosa, torna,
no esperis la felicitat,
torna!

Tenor solo:
A casa de l’enterrador,
a través de la finestra,
coberta d’emparrat d’heura,
hi penetra l’encisadora llum del matí.
Amb una suau salutació
desperta l’ancià i la pelegrina.

La rosa:
T’agraeixo la teva bondat,
però ara haig de seguir el meu viatge,
i si volguessis, pare meu, posar
damunt el meu cap les teves mans,
jo, joiosa amb la teva benedicció,
m’acomiadaria de tu.

L’enterrador:
Oh feliç, tres vegades feliç
qui et besa com la seva filla,
escolta la meva petició: segueix-me
i et donaré uns pares lleials.

Tenor solo:
La rosa s’abalança al seu pit
i acull el primer goig de la seva vida.

[ ... ]

Entre arbres verds
la casa del moliner,
com si fos la seu de la pau,
mira cap baix a la vall.

Les ones impetuoses del rierol del bosc
fan moure de pressa la roda
que, com el desig d’amor,
no té mai repòs.

Al petit jardí del costat,
el goig de l’estiu s’orna
amb flors fresques
els rínxols, els cabells i el pit.

Una enfiladissa d’heura verda
ha cobert com un teixit
de fulles verdes
la paret del jardí.

[ ... ]

Tenor solo:
Guiada per l’ancià
amb els raigs del sol,
la donzella-rosa arriba
ara al molí de la vall.

L’enterrador:
Espera’m en aquest banc,
a l’ombra dels til•lers!

La rosa:
Que Déu beneeixi la teva gestió!
Així, la més gran felicitat de la terra,
la més anhelada, s’esdevindrà per a mi,
els cors d’uns pares, compartiran
el meu goig i el meu dolor?

L’enterrador:
Vine, estimada criatura, entra amb nosaltres!

El moliner:
És potser una il•lusió, és un miratge?

La molinera:
És exactament igual a la nostra filla.

La rosa:
Sóc tan feliç – és meravellós.

L’enterrador:
Doncs bé, estimada gent, no tenia raó?

El moliner:
Es confirma tot el que havíeu dit.

L’enterrador:
Oi que és una formosa donzella,
semblant a una rosa, tan fina i delicada?

El moliner:
Els seus ulls ho diuen en veu alta:
sabré merèixer la vostra confiança.

La molinera:
Així doncs, vine a ocupar el lloc que als nostres cors
i a la nostra casa, havia deixar buit la nostra filla morta!

La rosa:
Oh felicitat, oh goig del cel,
m’acolliu al vostre cor paternal.
Preneu tot el tresor del meu amor,
deixeu-me tan sols restar en aquest estimat lloc.

El moliner i la molinera:
Oh felicitat, oh goig del cel,
et guardem als nostres cors,
et donem el millor lloc,
que el teu amor sigui una compensació per a nosaltres.

L’enterrador:
Oh felicitat, oh goig del cel,
ella trobarà la pau als cors fidels d’aquests pares;
així, en aquest lloc, trobarà
compensació per als seus dolors.

Tenor solo:
Aviat la nova filla ha conquistat
totalment el cor dels pares,
i per a la desapareguda, resta
tan sols la pena de la melangia.

A tot el poblet, i a tota la rodalia,
no hi ha ningú que no l’estimi,
a tot el poblet, i a tota la rodalia,
ningú que l’ofengui.

“Bella rosa”,
sospiren molts cors,
“Tu, dolç goig dels meus ulls,
ai, si feliç pogués restar
al teu pit florit!” 

Cor d’homes:
Has caminat mai pel bosc,
quan allà hi remoreja tan misteriosament,
quan des dels alts matolls
sotgen les bèsties salvatges?

Has caminat mai pel bosc,
quan a trenc d’alba els avets
esdevenen color de porpra
a la llum del matí?

Has copsat realment
l’encisadora verdor del bosc,
la seva dolça i misteriosa remor
i les seves melodies?

Oh cor, quan el món
no manté el que ha promès,
quan el jurament d’amor i de fidelitat
es trenca per una maligna falsedat,

aleshores, vine, el bosc et crida,
vine al meu repòs,
el meu suau, fresc mormol
besarà les teves ferides.

Has restat mai al bosc,
quan silenciós arriba el capvespre,
i tan sols entre els foscos avets
erra el darrer raig de sol;

Has restat mai al bosc,
quan la llum de la lluna,
com una cinta d’argent,
es trena a l’entorn de cada arbre;

allà, premut al cor del bosc,
no has mai enviat,
exultant vers el cel,
la teva pregària de la nit?

Oh cor, quan els humans
t’han ferit mortalment,
llavors plany-te, confiant
en el bosc, del teu destret.

Aleshores, de la seva foscúria,
de la seva meravellosa verdor,
beatífic per al cor,
l’àngel del conhort arribarà.

Contralt solo:
Al bosc, recolzat al tronc
d’un vell roure,
allà resta el fill del guardabosc,
absort, com en un somni.

Ell estima la filla del moliner
com cap més altre,
i ara vagareja en dolços somnis
de benaurança d’amor,

esfulla les margarides,
les interroga dia rere dia,
i no es vol creure el “Sí”
que li diu l’oracle.

Cor de dones:
La somnolència del vespre
abraça la campanya,
amb penes d’amor,
només vetlla la petita rosa.

Ella esguarda vers
la nit de lluna,
i plena d’anhel,
pensa en ell.

El seu cant se sent
des del bosc,
i així el goig de la primavera
li ressona al cor.

Tenor solo:
Conec una petita rosa que resplendeix
a l’esclat encisador de la primavera,
de tot cor li voldria preguntar:
voldries ser tu la meva petita rosa?

La rosa:
Dorm bé, tu estimat cantaire!

Tenor solo:
I quan m’atreveixo a preguntar-li,
ella m’esguarda tan afectuosament
que de cop i volta
perdo el coratge.

La rosa:
Dorm bé, tu estimat cantaire!
La petita rosa floreix per a tu.

Tenor solo:
No et diu el cor dins del teu pit,
tu rosa plena d’esclat de primavera:

La rosa:
Vine tan sols ben aviat, estimat del meu cor,
vine aviat i digues:

Tenor solo:
“Jo no seré de cap altra
car seré només teu, petita rosa.”

La rosa:
Jo vull ser la teva petita rosa,
tu seràs la meva primavera,
vine, desperta’m amb les teves besades
del repòs de l’hivern!

Tenor solo:
No et diu el cor dins del teu pit,
tu rosa plena d’esclat de primavera:
“Jo no seré de cap altra
car seré només teu, petita rosa.”

Oh temps feliç quan al pit
l’amor floreix,
i a la claror del matí, el seu rostre
refulgeix de benaurança
[ ... ]

Baix solo:
Qui arriba un matí de diumenge
portant un vestit verd de festa?
És el fill del guardabosc
que ve a demanar la mà de la bella petita rosa.

I quan el moliner li pregunta
el que li diu el seu cor,
ella, vergonyosa, amaga 
al pit el seu rostre;

amb els dos braços abraça
fort l’home estimat;
com l’heura fidelment
es lliga a l’entorn del roure.

Cor de dones:
Ei, molí, estimat molí,
avui se’t veu ben decorat!
Portes, ornat amb flors,
un vestit de diumenge.

Fins i tot el teu frontis
l’has abundantment decorat amb garlandes,
tan joiós no havies mai
esguardat vers la vall.

Ei, rierol del bosc, que finament
t’esquitlles pel davant de la casa!
Tu, laboriosa roda del molí,
avui no has de treballar,

ei, mossos, estimats mossos,
que ben mudats se us veu avui!
Porteu, ornats amb cintes,
els més bonics vestits de diumenge.

Porteu els nous capells
ricament ornats amb flors
i, amb coqueteria i finesa,
inclinats al cap.

Ei, mossos – Per què feu festa
avui en dia feiner,
la laboriosa roda del molí
i vosaltres, la gent treballadora?  

Cor:
Per què sonen els corns
a la primera claror del matí,
per què fan una serenata
davant la seva petita cambra?
Es celebren les noces!
Una petita paraula, ai, tan dolça,
és la clau de l’íntim
paradís del matrimoni!
Es celebren les noces!
Petita rosa, au, desperta’t!
Gaudeix joiosa
del teu darrer dia de fadrina!

Soprano:
Repiquen les campanes de l’església,
i davant la imatge del Salvador,
els seus somnis
han esdevingut realitat.

Cor de dones:
La unió de dos cors fidels
ha estat beneïda pel sacerdot,
llur promesa d’amor fidel
s’ha escrit per a l’eternitat. 

Cor:
A casa del moliner,
sonen els violins,
els xicots saltironegen
en el giravolt de la dansa,

dringuen les copes,
i els “Visques” hi ressonen.
Es celebren les noces,
una petita paraula, ai, tan dolça.

A casa del moliner,
el terra tremola,
la gent s’empeny i s’alzina
en bigarrada confusió,

i tots criden amb joia:
“Visca, el nuvi i la núvia!”
Es celebren les noces,
una petita paraula, ai, tan dolça.

Tenor:
I quan ha passat un any,
la bella rosa besa tendrament el seu petit infant 
que reposa bressolat, per el goig de la seva mare,
al seu pit, amb uns ulls blaus.
Ell somriu i allarga les manetes,
com si volgués abastar l’amor de la seva mare,
ella però l’esguarda a través d’un vel de llàgrimes
i ferventment, donant gràcies a Déu allà dalt,
pren la rosa que la protegeix
i la dóna a l’infant amb mans tremoloses. 

La rosa:
Pren el meu talismà, tu petit cor,
jo torno feliç a casa;
he tingut el goig suprem de la terra,
després d’aquest ja no n’hi ha cap altre;
adéu, infant meu; -- tu, marit fidel,
el meu pelegrinatge ha arribat a la seva fi,
me’n vaig sense pena ni dolor,
car m’acomiado en la joia.
No és una mort esblaimada, fosca,
és una mort plena d’aurora!

Tenor:
I mentre ella parla tan dolçament,
s’apaga la llum de primavera dels seus ulls.

Cor de dones (Veus d’àngel):
Petita rosa!
No pas vers les teves flors,
vers nosaltres, vers la més elevada llum,
enlaira’t,
perquè de les alçàries del cel
puguis veure com
el teu tendre petit capoll
creix i floreix, --
de forma que un dia l’acullis
quan ell et retornarà
la rosa immaculada!
Sigues benvinguda,
gentil rosa! –