El Paradís i la Peri

Contralt solo:
Davant la porta de l’Edèn a l’esplendor del matí
hi havia una Peri presa del dolor:
i ella escoltava la font de la vida
que des de les aigües harmònicament ressonava a dins,
i com en la llum brillaven les seves ales
que es bellugaven a través de la porta mig oberta:
desterrada d’aquelles prades, ella plorava
atès la seva pecadora nissaga.

La Peri:
Que feliços passegen els benaurats esperits
en la flaire de les flors que mai es marceixen!
Tot i que siguin meus els jardins de la terra i el mar
i jo mateixa culli flors entre les estrelles:
una petita flor del cel és més formosa que totes les altres!
El llac de Catxemira resplendeix també, assolellat i pur,
amb l’esclat de les illes de plàtans,
i allà hi corren els rius damunt la sorra daurada,
però ai! Només els benaurats ho coneixen:
una gota del cel és més formosa que totes les altres!
Ves, vola amb les teves ales d’una estrella a l’altre,
d’un món a un altre més lluminós, tan lluny
com el cel estén la volta de l’estança del sol,
pren tots els delits de totes les esferes
i fes que durin un temps infinit:
una hora del cel és més formosa que totes les altres!

Recitatiu tenor solo:
L’àngel sublim que la porta
de la llum custodiava, sentí aquelles paraules,
i quan s’acostà més a prop i escoltà
el dolç cant, se li escapà una llàgrima
i digué:

L’àngel:
A tu, filla de l’estirp, bella, però plena de pecats
et puc anunciar encara una alegre esperança.
Al llibre del destí estan escrites aquestes paraules:
“La Peri serà eximida de tota culpa
si ofereix a aquesta porta
el do més preuat per el cel!”
Ves, cerca’l i purifica’t:
de grat deixaré entrar a qui ha expiat!

La Peri:
On el trobaré? On floreix, on és
el do que satisfaci el cel?
Conec les urnes plenes de tresors
profundament enterrades sota les columnes de Txelminar,
he vist les verdes illes de l’encens
florir moltes braces al fons del mar;
sé també on els Genis
amaguen la copa del rei Jamxid.
Està feta d’or i de joiells,
i la seva beguda és l’elixir de la vida.
Però voldrà el cel aital present?
Els diamants d’una corona brillen tant
com els graons del meravellós tron d’Al•là?
I, l’elixir de la vida què significa
per a la fondària de l’eternitat!

Tenor solo:
Així ho pensà i baté les ales
adés damunt els tossals florits de l’Índia.

Quartet vocal:
Oh dolça terra! Oh divina esplendor!
Les palmeres xiuxiuegen suaument,
pampallugueja la nit estelada,
allà el mar escumeja damunt un fons d’ambre
entre esculls de corall,
allà la cremor del sol incuba
diamants a l’interior de les muntanyes,
corren com opulentes núvies,
els encisadors rierols, abundosos en or,
allà flairen dolçament els boscos de sàndals.
Oh Paradís!

Cor:
Però ara els seus rius són vermells
de sang humana,
la mort fa estralls terriblement;
avança a través de les prades florides,
assolant-ho tot amb els seus peus de ferro.
Oh país del sol, quins passos
caminen damunt el teu sòl,
fan caure els teus pilars, enderroquen
les columnes dels déus i les pagodes?
És ell, és Gazna
que s’apropa amb furiosa còlera!

Cor dels conqueridors:
Visca Gazna, el poderós príncep!

Cor dels indis:
Mort al tirà!

Tenor solo:
I tot sol, resta encara dempeus un jovencell,
la sang se li escola de les moltes ferides,
sense vinclar el cap sota el jou,
com un lleó rodejat de gossos de caça.
A l’host enemiga la seva espasa
ja ha escrit amb lletres de sang
que el seu cor i el seu braç són indoblegables,
i tan sols li resta una fletxa.

Cor dels conqueridors:
Visca Gazna, visca el poderós príncep!

Gazna:
Vine, intrèpid heroi, i ret-me homenatge,
per què vols fer vessar en va la teva sang?
El teu inútil combat no serveix de res,
vine, et perdono la vida!

El jovencell:
Has anorreat els habitants del meu país,
tu, botxí dels meus germans,
aquesta darrera fletxa és per a tu!

Gazna:
Això ho pagaràs car! 

Cor:
Ai, ai, ai, ell no encertà l’objectiu,
el tirà és viu i el jovencell caigué!

Tenor solo:
la Peri veié la marca de la ferida
i, passat el furor del combat,
arribà amb els primers raigs de l’aurora
i recollí l’última gota de sang
que s’escolava del cor de l’heroi,
abans que el seu esperit s’alliberés.

La Peri, quartet vocal i cor:
Que aquest present 
sigui benvingut allà,
a la porta de l’Edèn!
Car sagrada és la sang
que per la llibertat ha vessat el coratge d’un heroi,
i no enterbolirà les clares aigües
que corren pels boscos dels benaurats!
Oh, si hi ha una ofrena del món terrenal,
un present preciós per al cel,
és la sang d’un fill que mor per la llibertat
que us ofereix com última libació!
Que sigui el meu/teu present,
benvingut allà! 

Tenor solo:
La Peri s’acosta amb posat humil
a la porta de l’Edèn,
amb l’esperança de la felicitat celestial:
i amb mut i amorós esguard
pregunta si li obriran la porta.

L’àngel:
De grat acollim els qui han anat
a una mort heroica per la pàtria.
Però guaita, la balda de ferro encara no cedeix,
molt més sacra ha de ser l’ofrena
perquè la porta de la llum et deixi passar!

Cor d’àngels:
Molt més sacra ha de ser l’ofrena
perquè la porta de la llum et deixi passar!

Tenor solo:
La seva primera esperança d’entrar al cel s’esvaní.
Adés, ella davallà lluny vers un càlid país
a les muntanyes d’Àfrica
i remullà el seu esllanguit plomatge
a la font del Nil, el naixement del qual,
cap ésser terrenal ha mai vist.

Cor dels Genis del Nil:
Sortiu de pressa de les aigües
i mireu l’encisadora, l’amable criatura!
És una Peri, quin rostre tan formós,
però no la destorbeu!
Escolteu com canta,
escolteu com es plany!
Sortiu de pressa de les aigües....
Silenci! Silenci! 

La Peri
Ai Edèn, ai Edèn, com es deleix per tu
el meu cor! Oh, quan se m’obrirà la porta?

Tenor solo:
D’aquí, la criatura dels aires pren el vol
damunt les tombes dels reis d’Egipte,
envoltades pel sublim mormol del bosquet de palmeres;
adés a la vall de Rosetta
veu com els coloms fan el niu,
adés escolta els cignes, blancs com la neu,
que altius travesses el llac Moeris.
Quin espectacle! Cap esguard humà ha mai vist
un país reblert d’una més gran esplendor!
Però un silenci terrible
s’estén damunt aquests camps celestials,
amb un hàlit verinós, seguint els seus rastres,
s’escampa pel país la pesta.

La Peri:
Per el vostre primer pecat
que durament, vosaltres pobres, heu d’expiar,
si encara teniu algunes flors de l’Edèn,
la serpent s’esquitlla damunt totes elles.

Tenor solo i quartet vocal:
La Peri plora, per les seves llàgrimes sembla
a l’entorn més clar l’aire, el cel somriu.
Car en les llàgrimes hi ha un poder màgic
que un esperit semblant plora per la humanitat.

Contralt solo:
A la fronda del bosc, prop d’un llac tranquil,
un jovencell gemega amb profund dolor:
contagiat de la mortal epidèmia,
s’ha retirat aquí per posar fi al seu turment.
Ell, que a la vida, arreu on es trobava,
captivava tots els cors,
mor ara com si no hagués tingut mai cap amic,
aquí, sense ser vist ni plorat per ningú.

El jovencell:
Ai, tan sols una gota del llac
per refrescar el dolor de la febre que em crema,
ai, una sola gota de les aigües,
per refrescar la meva febril ardor! 

Mezzosoprano solo:
Al jovencell abandonat tan sols li resta,
per encara donar-li conhort,
que ella, la que per molts anys estimà fidelment,
es trobi ara protegida de l’hàlit de la mort
al palau principesc del seu pare;
car allà, ragen refrescants
les fonts, les estances flairen dolçament
amb fragàncies balsàmiques
i on l’aire és pur encara,
pur com el que li venta el front.

Tenor solo:
Però mireu qui s’esquitlla silenciosament
vers el trist boscatge,
sembla la deessa de la salut,
amb galtes color de rosa, fresques com la primavera!
És ella, i a la llum de la lluna ell veu
com, radiant, s’acosta la promesa fidel.
Ella agafa l’amic als seus braços i posa
la seva vermella galta damunt la d’ell tota esblaimada,
i remulla els seus ondulats cabells a l’estany
per refrescar-li el front.

El jovencell:
Tu aquí? Fuig!
Una alenada meva et portaria la mort!

La donzella:
Oh deixa’m respirar l’aire,
l’aire benaurat que tu has alenat,
i el que porti en les seves ales,
mort o vida, serà dolç per a mi.
Beu les meves llàgrimes i també la meva sang,
rebràs tu mateix la sang del meu cor,
si pogués ser un bàlsam per a la teva ardor,
si et pogués donar un minut de repòs!
No apartis, oh, el teu formós rostre,
és que no sóc la teva promesa, és que no sóc teva?
A la vida com a la tomba,
el meu lloc no ha d’estar al teu costat?
Penses potser que la que només de tu
rep la llum en aquest món ombrívol,
podrà suportar la fosca nit que li davallarà
quan es tanquin els teus ulls?
Viure sense tu, tota sola,
tu, vida de la meva vida, no!
Oh deixa’m respirar l’aire,
l’aire benaurat que tu has alenat,
i el que porti en les seves ales,
mort o vida, serà dolç per a mi.

Tenor solo:
Ella flaqueja, cau, i com una llàntia
a l’hàlit metzinós de la fossa
s’extingeix, així de sobte es tanquen
els seus encisadors ulls,
un espasme, finalitza el seu sofriment,
la seva vida s’acaba.
L’estreny encara en una llarga
i darrera besada i mor tot donant-la.

La Peri i cor:
Dorm ara i reposa en somnis plens de fragàncies,
que l’aire balsàmic t’envolti,
com s’enlaira el foc màgic del Fènix
quan ell entona el seu cant de mort.
Dorm ara i reposa en somnis plens de goig,
tu, el cor més fidel, el més amant!
Ella parlà, i un hàlit diví dels seus llavis
travessà aquest indret,
ella branda l’aurèola i aboca
damunt els dos rostres una aital claror
que resten ajaguts com una parella de sants.
Entretant, la Peri els vetlla i una llum
resplendeix suaument en llur nit de mort,
fins al despertar de llurs ànimes.

Cor:
Orneu els graons del tron d’Al•là,
orneu-los amb flors, amigues totes,
perquè damunt la part més baixa del cel,
hi caigui també un benigne esguard de l’Etern,
enllacem la rotllana,
vinclem-nos
joiosos, humilment davant el Senyor!

Quartet vocal:
No oblideu tampoc els amants
que s’han quedat a la terra!
A baix és ombrívol, a dalt hi ha llum,
allà hi ha odi, aquí amor etern.
Orneu els graons, etc.

Sopranos I i II, i cor:
Mireu, pel sender de la llum eterna
arriba la Peri volant!
Gentil Peri, no et desesperis,
la fidelitat i la fe mai han enganyat!
Cerca el bé,
als teus ulls rau
el que és més preuat al Senyor!
Però ara retorna als jardins de roses,
per donar joia, per rebre joia,
als llavis dels amants,
per oferir besades, per robar besades.
Ja s’apropa el sol, i el goig etern
espera als qui joiosament han servit el Senyor!

Tenor solo:
Sentint de lluny el cant,
la Peri es llança més amunt;
ella porta el sospir de l’amor més pur
com present a la porta de l’Edèn.
Batega fort el seu cor, l’esperança diu:
aviat s’atansarà a les palmeres de l’Edèn,
car somrient, l’esperit de la llum
acceptarà aquest present a la porta.
I escolteu, dels arbres celestials crida
un cristal•lí ressò de campanes, ella sent
el repicar en l’aire perfumat d’ambrosia
que remoreja des del tron d’Al•là;
ella veu resplendir la volta d’estrelles,
arrenglerades al voltant del llac de la llum,
on les ànimes transfigurades beuen
el primer glop de la glòria divina.
Però debades fou l’esperança de la Peri,
la porta eterna roman tancada
i l’àngel diu amb afligit esguard:

L’àngel:
No encara!
Fidel ha estat la donzella i la seva història
restarà escrita damunt el cap del Senyor
i, de grat, serà llegida mantes vegades per els serafins,
però, Peri, per a tu la porta 
de l’Edèn resta tancada:
molt més sagrat ha de ser el present
que et deixi entrar per la porta!

La Peri:
Rebutjada! Tancada
de nou la porta daurada!
Condemnada! Destruït
el darrer raig d’esperança!
Així, no trobaré mai
el do, noble i preciós,
ai de mi, sento que em minva
el gran coratge;
però no descansaré, sense repòs
aniré d’un pol a l’altre,
peregrinaré per totes les latituds
fins que aconsegueixi aquell bé
capaç de concedir-me la felicitat suprema,
que, Edèn, se m’obri la teva porta.
I encara que estigui guardat en l’horror de la nit,
al fons dels abismes més profunds de la terra,
vull, haig de trobar el joiell! 

Baríton solo:
Ara davalla la daurada resplendor del capvespre
damunt el país de roses de Síria,
com un gloriós besllum el sol està suspès
damunt el Líban sagrat.
En la majestat hivernal s’eleva
el seu cap, lluentat per neus eternes,
mentre que l’estiu dorm als seus peus
coronat de planters de flors.
Qui des de l’alçària pogués contemplar
a baix, totes les prades encisadores,
que formós li semblaria el món,
la vida bellugadissa, il•luminada al voltant
per la sumptuositat dels jardins, la resplendor de les onades,
a llurs ribatges els fruits daurats
encara més bells a la llum del sol,
i llavors la cridòria de milers de veus,
l’antic flabiol de pastor, el brunzir
de les abelles a la terra promesa,
que s’eixamenen damunt els camps florits,
i tu, Jordà, amb les teves ribes ufanoses
i els teus boscos plens de rossinyols!

Tenor solo:
I mentre ella davalla volant
un estol de Peris l’envolta:

Cor:
Peri, és veritat
que vols anar al cel?
No en tens prou
amb la llum del sol
i les estrelles, la lluna i la terra?
Peri, és veritat
que vols anar al cel?
Aleshores, deixa’ns venir amb tu.

Baríton solo:
Amb les paraules de les seves germanes s’acreix el seu dolor,
les ales se li fan feixugues, s’entristeix el seu cor;
afligida, veu com el sol es pon
allà darrere del temple que antany era seu,
les columnes del qual, altes i solitàries,
estenen llurs ombres damunt les prades.  

La Peri:
Avall, vers el temple del sol!
Un amulet, on damunt la seva pedra
hi brilla un senyal imprès per un llamp,
allà veig també un full
en el que, autèntic,
llueix el segell de Salomó;
potser em desxifraran
on, damunt la terra, o en el mar, rau
el poder màgic, el noble do,
que obre la porta de l’Edèn als pecadors,
potser els meus ulls podran llegir-lo,
avall!

Tenor solo:
Ella davalla amb joiosa esperança,
benignes, els ulls del cel encara somriuen,
el fullam daurat per la llum del capvespre
resta encara obert a ponent.
I adés, volant damunt la vall de Baalbek,
veu un infant que està jugant,
cantant enmig de roses silvestres,
rosat de cara com elles mateixes.
A prop del nen, que cansat de jugar
reposa entre les flors,
ella veu baixar d’un fogós cavall
un home exhaust que ràpidament,
en una font envoltada d’altes herbes,
es vincla per beure,
tot seguit, gira de pressa el seu rostre ferotge
vers el formós infant, que seu sense temença,
malgrat que encara mai, a la llum del sol,
hagués vist un rostre tan salvatge com aquell,
terriblement salvatge, com un horrible conjunt
de núvols de tempesta, de nit i de foc,
allà hi havia tots els vicis, es mostraven
totes les vileses,
perjuris, hostes assassinats,
esposa traïda, que amb lletres de sang
estaven escrits en aquell rostre.

Mezzosoprano solo:
Però escolteu com crida la pregària del vespre,
mentre el sol davalla lentament
des dels milers de minarets de Síria,
vibrant a través de l’aire;
l’infant s’aixeca del planter de flors
que li havia servit de jaç,
s’agenolla damunt el terra florit,
i adés, amb llavis angelicals,
pronuncia el nom etern de Déu,
mentre que els seus ulls i les mans
s’alcen vers el cel del capvespre,
sembla un angelet que 
s’ha perdut aquí
i vol tornar a casa.

Tenor solo:
I què sent l’home pecador
que allà es recolza i es recorda ara
de tots els anys de delictes i sang,
que, en el llòbrec decurs de la seva vida,
debades ha albirat el camí de la salvació,
i que ningú mai li ha ofert un ramell d’olivera?

L’home:
Hi havia un temps, benaurat infant,
que joves i pures, com tu, eren les meves obres,
les meves pregàries, però ara!

Quartet vocal i cor:
Oh sagrades llàgrimes de profund penediment,
en el vostre dolç devessall d’expiació
rau l’únic, el primer nou
goig innocent per a un pecador!

La Peri:
Cau una gota damunt la terra
d’Egipte, abrusada per la calor de juny,
avall, des de la lluna,
d’un aital poder guaridor, que a l’instant
el dimoni de la pesta desapareix
i la salut torna a revifar el cel i la terra.
Oh pecador, no et guareix
aquest devessall de llàgrimes de penediment?
Per més abrusants que hagin estat les ferides del cor
una gota del cel les guareix totes!

Tenor solo amb cor:
I mireu, humilment s’agenolla allà en pregària
l’home al costat de l’infant,
mentre un raig de sol resplendeix
damunt tots dos, el pecador i el pur.
I himnes voleien per el cel,
car una ànima ha estat perdonada!
L’esfera daurada s’havia amagat
i encara restaven de genolls,
llavors cau el raig més pur i més bell
que mai s’hagi vist del sol o de les estrelles,
damunt aquella llàgrima.
Himnes voleien per el cel,
car una ànima ha estat perdonada!
Per a uns ulls mortals seria com
un meteor o l’aurora boreal,
però la Peri ho sap ben bé: l’esclat
deu ser el somriure de l’àngel,
amb el que benignament acull la llàgrima
que aviat li obrirà la porta del cel. 

La Peri:
Joia, eterna joia, s’ha acomplert la meva tasca,
a dalt s’obre la porta del cel,
que feliç, oh goig, que feliç que sóc!
Dolç Edèn, al teu davant que ombrívoles semblen
les torres de diamants de Shedukiam, que esllanguits
els perfumats fullatges d’Amberabad!
Adéu-siau, fragàncies terrenals, us esvaniu
de pressa, com els sospirs dels amants!
El meu festí és ara l’arbre de Tuba,
ell flaireja l’hàlit de l’eternitat!
Adéu-siau, flors de la meva garlanda,
floriu tan formoses i us marciu tan aviat;
què són les flors en l’esplendor terrestre
davant els lotus del tron d’Al•là,
clapejats de branques de flors eternes
on a cada fulla hi viu una ànima!
Joia, eterna joia, s’ha acomplert la meva tasca,
a dalt s’obre la porta del cel,
que feliç, oh goig, que feliç que sóc!

Cor dels benaventurats:
Benvinguda, benvinguda
entre els pietosos!
Tu has lluitat sense descans
i ara has assolit el bé més preuat!
Sigues benvinguda,
et saludem!
Si hi ha una ofrena del món terrenal,
un present, el més preuat per al cel,
és la llàgrima que has portat,
que es vessà dels ulls del pecador,
la que t’ha obert el cel.
Tu has lluitat sense descans,
i ara has assolit el bé més preuat!
T’acollim
al jardí de l’Edèn,
on les ànimes gentils t’esperen,
i un goig etern t’envoltarà,
sigues benvinguda,
et saludem!