La Cançó de la Terra

El vi ja titil·la en la copa daurada,
però no beveu encara, primer us cantaré una cançó!
La cançó de l'aflicció us ha de ressonar amb rialles
dins l'ànima. Quan la pena s'acosta,
s'assequen els jardins de l'esperit,
es marceixen l'alegria i el cant.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.

Senyor d'aquesta casa!
En el teu celler tresoreja l'abundor del vi daurat!
Aquí, declaro com a meu aquest llaüt!
Tocar el llaüt i buidar els gots,
són les coses que més bé  harmonitzen.
Una copa plena de vi en el just moment
val més que tots els regnes d'aquesta terra!
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.

El firmament blaveja eternament, i la terra
romandrà llarg temps impertorbable, florirà cada primavera.
Però tu, ésser humà, quant de temps vius tu?
Ni tan sols cent anys t'és permès de delectar-te
en les caduques banalitats d'aquest món!
[ Només una possessió  tens assegurada:
el sepulcre que, sorneguer, somriu dins la terra.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.] 

Mireu allà baix! A la llum de la lluna, damunt les tombes s'arrauleix
una figura salvatge i fantasmagòrica. És un mico!
Escolteu com fa ressonar els seus udols per tot arreu
en la suau flaire de la vida!
Preneu ara el vi! Ara és l'hora companys!
Buideu els vostres daurats vasos fins al fons!
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.

Boires tardorenques onegen, blavoses, damunt el llac;
tota l'herba és coberta de gebre;
semblaria com si un artista hagués escampat pols de jade
damunt les delicades flors. 

La dolça flaire de les flors s'ha volatilitzat;
un vent fred en vincla les tiges.
Aviat, les marcides i daurades fulles
de les flors de lotus, suraran damunt l'aigua. 

El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s'apaga crepitant;
[em constreny al somni]
Vaig cap a tu, entranyable lloc de repòs!
Sí, dóna'm l'assossec, necessito tant l'ablaniment! 

Jo ploro força en les meves solituds.
La tardor perdura massa temps en el meu cor.
Sol de l'amor, ja no vols brillar més
per eixugar, amb tendresa, les meves amargues llàgrimes?

Al bell mig de l'estany
Hi ha un pavelló de porcellana
verda i blanca. 

Com l'esquena d'un tigre
el pont de jade s'arqueja
envers el pavelló. 

Dins la caseta seuen amics
ben vestits, beuen, conversen;
alguns escriuen versos. 

Les seves mànigues de seda llisquen
cap enrere, les seves gorres de seda
cauen graciosament fins el fons del bescoll. 

Damunt la tranquil·la superfície
de l'aigua del petit estany
tot es reflexa estranyament com en un mirall. 

Tot es veu a l'inrevés
En el pavelló de verda i blanca
Porcellana; 
 
El pont, amb l'arc invertit,
sembla la mitja lluna. Amics
ben vestits, seuen, conversen.

Joves donzelles cullen flors,
cullen flors de lotus al marge del ribatge.
Seuen enmig de matolls i fulles,
apleguen flors en llurs faldes
tot fent-se burletes entre elles.
 
Un sol daurat fa un teixit al voltant de les figures,
i les emmiralla en l'aigua resplendent.
El sol reflecteix els seus membres esvelts,
els seus dolços ulls.
I el zèfir aixeca delicadament la tela
de les seves mànigues, tot escampant en l'aire, l'encant
de la seva agradable olor. 

Oh, mira, com gallards noiets salten i corren
allà, a la riba, damunt valerosos cavalls.
Brillen en la llunyania com els raigs del sol;
entre el brancam dels verds salzes
ja s'acosta, trotant, la fresca i jovenívola gernació!
El cavall d'un d'ells renilla joiós
es desboca i fuig galopant,
per damunt de flors i herba, les peülles vacil·lant
i provocant una allau de flors trepitjades.
Ai! Com ondegen amb fúria les seves crins,
i els narius exhalen fogoses bafarades!
Un sol daurat fa un teixit al voltant de les figures,
i les emmiralla en l'aigua resplendent.
 
I la més bella de les joves donzelles
li adreça llargs, delerosos esguards.
El seu posat altiu és només fingiment,
en l'espurneig dels seus grans ulls,
en la foscor del seu ardent esguard
es remou encara el neguit planyívol del seu cor. 

Si la vida només és un somni,
per què, doncs, l'esforç i el sofriment?
Jo bec fins que ja no puc més,
durant tot el sant dia. 

I quan ja no puc beure més,
perquè la gola i el ventre són plens,
llavors camino vacil·lant fins a la meva porta
i dormo com un tronc! 

Què sento en despertar-me? Escolta!
Un ocell canta damunt l'arbre.
Li pregunto si ja és primavera.
Per a mi és com en un somni. 

L'ocell respon, xerrotejant: "Sí! La primavera
ja és aquí, ha vingut durant la nit!"
Profundament corprès, faig un sospir.
L'ocell canta i riu! 

M'omplo novament la copa
i la buido fins al fons,
i canto fins que la lluna brilla
en el negre firmament! 

I quan ja no puc cantar més,
m'adormo de bell nou.
Què m'importa a mi la primavera?
Deixeu-me restar begut!